A priori El Padrí no imposa; no disposa dels suposats estàndards de bellesa, i tampoc és especialment atractiu. En tot cas sí podríem assignar-li com a virtuts la polidesa, seguretat en la presència i certa elegància – excepte descuits momentanis d’americanes massa arrugades – . Tot guanyat a base de dissimulades o no peces cares, estil aconseguit a base d’esforç forçat en l’experiència o assessorament extern, o el temps per dedicar-se a cuidar-se en qüestions de imatge, també en comportament social.
En qualsevol cas, és El Padrí.
Per igual falta d’educació, excés de classicisme i caprici, o vulgaritat en certes accions, els seus mèrits com a polític i relacions públiques amb qui li interessa podrien semblar innegables, excepte que la majoria del seu públic té força aprés com se li veu el llautó. No es tracta de respecte, però és mutu: interessa, va bé.
En qualsevol cas, s’ha guanyat el lloc de El Padrí.
A més, per pesadesa, per passat o per deixar-se veure com a imperfecte (americana massa arrugada, un somriure...), podria dir-se que desprén certa aura de tendresa, fins complicitat buscada i trobada. Rol compensat per la company que l’acompanya, el protegeix i el serveix (en literal sentit de la paraula). El que fa el paper de poli malo, el que aporta empatia per suavitzar situacions i relacions, els hereus que marquen terreny, el que li treu les castanyes del foc des de la barrera, l’amic fidel, l’assessor, el lleial súbdit, i etc. Perfecte conjunt.
En qualsevol cas, s’ho ha muntat bé El Padrí.
Sembla mentida quantes estructures socials, molt quotidianes, funcionen així... El Padrí & Company... amb totes les conseqüències que als nostres inconscients signifiquen El Padrino y Familia.
Com diria aquell... si no pots amb ells, uneix-te a ells.
Ara, quina mandra... O, cal?
Milió i mig de petons...
Milió i mig de petons...
