Tancat per vacances

Disculpin les molèsties, i Bones Festes a tothom!
Petons & abraçades

pd. De vacances breus o fins qualsevol dia d'aquests... !

Secret

No existien els mòbils, es vivia a casa els pares, s'estudiava COU i la facultat funcionava amb el "Pla Vell". Els tupés triomfaven, el jersei o motxilla Mistral eren la hòstia, les arracades enormes t'espatllaven les orelles sense ser-ne conscient, i amb les primeres festes de nit provaves l'alcohol i et pensaves amagaves secrets als pares.

Durant els feliços tres mesos de vacances - com a bon estudiant - el tal Nico "s'havia quedat" amb ella, en secret. Només la coneixia de passada, de nits qualsevols, en un lloc de costa qualsevol. Hi parlaria alguna vegada, amb ella i amics, i prou distret com per acabar de gaudir de l'estiu a tutti pleni, posposaria el festeig per a l'inici de curs, assegurat com n'havia aconseguit el telèfon i altres dades més o menys rellevants d'ella.

Quan la tardor tot just començava a canviar els colors i la ressaca de l'estiu es diluïa, es va recordar de la noia i va marcar el telèfon, l'únic que existia i tenia, el de casa els pares. Hi era i s'hi posava. En to misteriós li va fer saber la coneixia, i en joc detectiu que la observava. Adonant-se de l'absoluta sorpresa o ignorància d'ella, es recreava en l'anonimat de fer-se interessant. I ho aconseguia. I el joc consistiria en anar trucant, deixar que ella es deixés anar, xerrar de qualsevol cosa, i penjar fins la pròxima, mantenint el misteri. Mantenint el secret.

Però fins al Nico més pacient o juganer, li podien les ganes o li començaven a guanyar les ganes. Un dia, deixant-la xerrar per escoltar-la com sempre, sentia la necessitat de comunicar-se i poc a poc li explicava algunes coses, com que l'havia vist a través de la finestra rodona de la porta de la facultat; que ell vivia a Sant Cugat o que tenia un Golf. Que fins i tot l'havia observat sortint de classe... i que què tal si es trobaven al Juan Sebastián Bar. I era llavors, i només llavors, quan ella entenia, ja que estaven de confidències, havia de dir-li alguna cosa com si m'has vist entrar i sortir, m'hauràs vist arribar i marxar amb una Impala Verda. De paquet. I això de quedar..., per cert, Juan Sebastian Bach...? El carrer? Per allà la plaça rodona?... No el conec.

El bar no és al carrer Juan Sebastian Bach.
No he vist la punyetera Impala, nada menys que Verda.
I alguna cosa m'he perdut de l'estiu aquí...

El Nico deixaria de trucar...

20 anys després, ella ja el coneix.
El Juan Sebastián Bar.
Del Nico de Sant Cugat i Golf... Ni idea.

Secret.
Secrets.

pd. B, pls give A all my love, & know she's got yours :) Tonight's for you both. xxooxxx.

Per deformació professional (o les dues cares d'una moneda)

T'han convidat. T'has de treure les sabates per entrar. Sabut era i sense pensar fas com la resta, deixant-les de qualsevol manera a terra per les presses a trepitjar l'absoluta meravella que tens davant. Evident s'hi entra per la terrassa. Així calculant, a primer cop d'ull, uns 20 metres. A estrenar. Tot fa olor de nou; les fustes brillen impecables, les zones blanques encara són molt blanques, les cremalleres desfilen suaus, els fogons enlluernen tant com els múltiples electrodomèstics i no s'aprecia una sola gota de pols, brutícia o desordre. T'adones d'algú que olora el sofà i s'excusa dient per deformació professional. Tot ha estat aprofitat i cada racó és útil; escales calaixos, terra magatzem, pufs armaris, i llit que amaga vàter. Això promet, més quan ara sona música DJ Chill Out per acompanyar la vetllada. Tot és moment.

T'han convidat. T'has de treure les sabates per entrar. Sense ser evident ho fas seguint les ordres amagades darrera d'un si us plau, deixant-les perfectament alineades davant la porta, per si de cas, imitant l'inquilí. Estrany s'hi entra des de la terrassa, més concretament patí comunitari a l'àtic. Així calculant a primer cop d'ull, uns 70 m2. Sense ser vell, és antic. Suposada modernitat d'espais compartits, cuina, menjador, sala d'estar, dormitori... fins que el tour et porta al bany de mida desproporcionada; i acabes deduint és normal que sigui tan gran, per ser que és l'únic espai per guardar intimitat. El caos és l'amo. Començant per un ordre tan sols aparent de mobiliari suposadament estudiadament ben col·locat, passant per barreja de mobles, colors i objectes mil, i acabant pels detalls que es delaten en descuits de cendrers sense buidar, catifes negroses o raspalls de dents alias plumero. Allò no promet i només falta que ara soni música DJ electrònic per acompanyar la vetllada. No és exactament el moment.

　

Peus descalços, somniar per uns moments et fa oblidar qualsevol abisme de fred. Des de què en faries, fins a què faries. Banyat de converses agradables, somriures i una copa de cava per celebrar-ne el comiat, com el comiat en inici de viatge. Ja navegues, només de l'ambient i sentir el mar sota els peus.

Peus descalços, solucionar el sopar amb unes improvisades aletes de pollastre congelades no fan més que recordar-te que comences a tenir fred. Més encara si a moments t'adones que l'acompanyant resulta ser una espècie de Jack Nicholson a Mejor... imposible, però sense la gràcia de Jack Nicholson.

Els minuts passen sense adonar-te'n. I quan és hora del real comiat, et tempta amagar-te perquè se t'enduguin. Encara que al dir-ho, es perdi l'encant fent-te saber que no cal que t'amaguis, que se t'endurien a gust només demanar-ho. I conclous amb un immens sincer gràcies i un somriure, que de fet, per avui, ja has decidit aquest somni arriba fins aquí.


Els minuts simplement no passen. I no veus l'hora de fotre el camp d'allà. Quan l'acompanyant ha acabat de clavar-se totes les aletes de pollastre i el mires atabalada mirant de fer-li saber el ketchup encara resta al costat del llavi, per no mencionar a la samarreta. Quan ja has decidit deixar-ho córrer i deixar-lo sol perquè faci a gust la digestió. Llavors, és quan comença a explicar aquella és una nit de comiats. Demà s'embarca de patró d'un catamarà de luxe nou a estrenar que llogaran a 20.000 € la setmana. Touché. Bon vent i barca nova.

Avui al bar, converses s'han creuat.

Políticament correcte

Príncipe de Beukelaer

Avui al bar ni la nit serà llarga ni tots sortiran guanyadors. Si de cas, només un. I encara així s'ha de veure fins on s'aparca la prudència, fins on arriba l'eufòria i de què és capaç la derrota i/o la victòria. O sentir i reaccionar a una cosa o a l'altre.


Des de primera hora, i des de fa dies, les converses bullen més de l'habitual, destapant passions i controvèrsies en debats, diàlegs o exposicions d'opinions en forma de monòlegs, a quals experts, avorrits, implicats o compromesos. N'hi ha un que passa per caixa aïrat just després d'aixecar-se d'una revolada de la taula compartida amb amics, i acomiadar-se'n amb un sentit a la merda!. Mentre rebusca nerviós les monedes per les butxaques, comenta al cambrer cobrador que hi ha coses de les quals no s'ha de parlar amb amics, menys si són barreja ideològica, ni de religió, ni de política, perquè la cosa sempre acaba malament. L'avi copeta de whisky en mà que té al costat a la barra, deixa anar un lleuger i tranquil això serà perquè sou intransigents i no sabeu dialogar. I sense ni tan sols mirar-lo, l'avi agafa el got per fer-ne el darrer glop i just abans de justament acabar-lo, llança a l'aire els seus pensaments en alt la riquesa està en la diversitat, com la pobresa en la uniformitat; que sigui dit de pas, ve de uniforme. L'avi whisky planta l'euro a la barra i se'n va, bona nit, fins demà. L'aïrat mira de reüll als seus amics, a la taula, i adonant-se que obviant la seva marxa, segueixen conversant i ara riuen, encara més aïrat, paga el seu compte i adéu.

Quatre noies de 20 anys escolten la cinquena noia de 20 anys amb qui comparteixen taula i tarda: Jo crec que ells no manen. Vull dir que manem nosaltres, perquè nosaltres els votem, de manera que nosaltres decidim qui mana. O sigui, ells només s'ocupen de fer el què nosaltres volem que facin, perquè nosaltres els votem. Nosaltres tenim el poder, no ells. Ells hi són perquè nosaltres ho decidim. S'ha fet un silenci reflexiu a la taula... Amén.


D'un país, una terra.

 Arriba el "grupillo afterwork" del bar, que fan "afterwork" de dilluns a diumenge per feina creativa prou estressant i absorbent com per donar de sí setmana laboral de 7 dies. Aquests encara analitzen campanyes com si no haguessin tingut temps, que no l'han tingut. Fan un joc, un llegeix el slogan i per torns, han de deixar anar el primer que se'ls passa pel cap.

"Garantia de progrés". Garantia: aval, fiança, assegurança, resguard, dipòsit... habituals mots de mandra en temps de crisi...
 "Comença el canvi". Amb un "guiño" de somriure digital per imatge. "Super-Ken" que somriu modernitzat.
 "Gent valenta". Menys mal, gràcies, algú vol gent poruga per gestionar?
 "Solucions a la crisi". Ah, val. Doncs llàstima doncs no l'hagis compartit abans.
 "Verd esperança". Bona aportació al significat de la gamma cromàtica. A partir d'ara, que tothom sàpiga que el verd és el color de l'esperança.
 "Fem possible la independència". I de pas solidaritzem-nos amb la gent que té passat i vida com qualsevol terrenal, que gaudir joiós de nits a la llum del gas no és pecat, només en tot cas "mala pata" això haver estat públicament publicat.
 "Controlem la immigració"... ningú contesta. Al "grupillo" li ha agafat mandra de cop. Passen a nous temes de conversa.

S'ha creat a la barra un divertit reduït grup nodrit de desconeguts. S'escolten i somriuen o riuen segons les ocurrències d'uns i altres. Ara n'hi ha un que recorda un gag del programa de la tele la nostra, que amb art havia simulat un personatge poderós dels de veritat i amb art de màgia havia fet desaparèixer dit personatge per no tornar a aparèixer mai més. Tots d'acord argumenten que la censura passa per no mofar-se dels que mouen els fils de debò. Que aquests polítics tan sols són titelles acontentades amb egos irreals de poder, quan de veritat, el poder passa per l'economia, cares poc visibles o discretes estratègies darrera fons.

L'avi del whisky torna. Encara no sap perquè ha marxat i s'avorria a casa. Segueix parlant en pensaments en alt. Fins demana atenció al cambrer perquè l'escolti. Frases del dia: votaré al que menys em disgusta, votaré a aquests perquè no guanyin els altres, no em crec res ni ningú però votaré, desencant polític, necessitat de canvi, Catalunya independent, una veu no necessària al parlament, ... Acabada la seqüència de frases, el cambrer es gira per servir una canya.

L'avi whisky es gira cap a l'audiència del bar i en inspiració crida: Visca el Bar, visca Nosaltres, visca Catalunya i visca el Barça!.

Immediatament després dels aplaudiments unànimes acompanyats dels "ue", "ole" o "oe" de recolzament, l'avi es gira de nou a la barra amb somriure de guanyador. La resta inicien noves converses. Demà hi ha partit important. Aquest any, si.

Gent del Barri

La que treballa a la fleca i comparteix a través del pati de llums els seus cants, podrien fins semblar assajos, d'òpera. El no confirmat ex-taxista i ara guàrdia urbà personatge a l'estil Torrente propietari de la Bodega. El matrimoni insuls i jove dels nens que sempre ploren. L'atractiu executiu d'americana i texans cap als 50 que porta el seu nen de dos anys a la guarderia. La iaia esquena absolutament corbada que no surt de casa més que impecable, cabells, vestimenta i sabates de taló.

...

I ells. La família. Única, irrepetible; com qualsevol altra, però aquesta, amb els adjectius accentuats i guanyats per mèrits propis.

Històrics del barri i omnipresents. Fa uns anys, vivien en un edifici on els pisos no passen dels 50 m2: parella d'aspecte descurat, fill d'uns dos anys, besàvia centenària del nen i avi ben conservat. Els miracles logístics existeixen. No només per organitzar-se en el pis, també per semblar sempre alegres, anar tots 5 sempre junts, socialitzar com els que més al barri, veure'ls passejar a tota hora amb total parsimònia o mantenir la cervesa del vespre a la terrassa del bar, ni que sigui hivern i ni que sigui tapant les cames de la besàvia amb una manteta. Allò de veure'ls pel carrer, tots junts i a qualsevol hora del dia, feia pensar que la parella d'aspecte descurat no treballava.

I seguiria sense fer-ho. Un bon dia el barri s'adonava que ell (de la parella d'aspecte descurat) s'havia tenyit els cabells de blau i ella també havia passat per la perruquería i, més discreta, s'havia fet metxes vermelles sobre el ja tenyit cabell ros. Fins i tot es diria que havien abandonat l'aspecte descurat o ho havien pretés, i lluïen robes noves, bossa de marca (tots dos), i cotxet de nen que se sap com el més car del mercat. Immediatament el barri s'adonava que la besàvia centenària feia dies estava desapareguda, com de fet si un s'hi fixava, també l'avi prou ben conservat; I potser no per les mateixes raons; el cas, no tornarien a aparèixer. Al poc es traslladaven a un edifici recentment reformat on els pisos són de mínim 150 m2, ella lluïa bombo de bona esperança i ell anava provant colors i ara portava els cabells verds. Per la resta, seguien igual de relacions públiques amb el del quiosc, la de la fleca, el que se'ls creuava pel carrer i el cambrer del bar on seguien fent les cerveses al vespre. Ara, amb el nen ja d'uns 5 anys, i un bebé recent nascut.


I segueixen. Avui en dia s'han posat d'acord i van tots dos tenyits de ros platí, cosa que confirma les ganes d'anar provant colors. Als dos fills se n'ha sumat un tercer i un nou bombo de bona esperança. Deuen buscar la nena, perquè els tres primers són o seran homes. Continuen apareixent en pack per qualsevol cantonada. I la sensació de passeig d'absoluta parsimònia en grup la continuen donant; ara, del no res, hi són habituals altres àvies, avis i altres coneguts.

No se'ls ha vist mai sols, ni carregats amb la compra, ni amb presses, ni amb cara de pocs amics. I potser desperten moltes preguntes. O no. Gent del barri.

Semblem idiotes

Als 12

A classe. Tu em mires, jo et miro; tu em somrius, jo et somric. I em poso vermella i tu també, i abaixo la mirada i ens mirem de reüll, i DE COP: aixequem el cap fent com si res. La Professora els té calats de fa dies, i havent-se adonat de tal idiotitzat panorama durant els darrers 10 minuts, s'empassa el somriure i com si res puja el to de veu de tal exagerada manera que la resta de la classe fa un salt d'esglai i els dos tortolitos desperten de cop. Captada de nou l'atenció, s'adona de la inutilitat del seu acte excepte per uns segons, perquè ja torna a veure'l a ell girar-se, i a ella fer-li coincidir la mirada, posant-se encara més vermella i semblar desmaiar de gust amb un sospir enorme. La professora no pot més que mirar de no desconcentrar-se i girar-se a la pissarra perquè aquesta vegada no es capaç d'empassar-se el somriure.

Als 65

La dona vídua haurà tingut les seves històries, però mai han traspassat les fronteres de la seva més absoluta privadesa, ni tampoc han mutat el seu comportament a ulls dels altres. Des de fa uns dies els fills la noten més contenta de l'habitual. D'un bon humor que fa fàstic. Està ocurrent, riallera, generosa, activa... Un dia deixa anar igual de feliciana que "aix, avui no puc fer cangur! He quedat amb el Carles". [Carles: Amic de la família de "tota la vida", recentment divorciat]. D'entrada descol·loca, perquè és la primera vegada que la perfecta cangur dels néts falla i perquè, des de quan queda amb el Carles? Doncs des de ja fa uns dies; ell la va trucar, van quedar, i van començar un assumpte pendent des de feia 40 anys. Els fills pensen que quan estan junts la idiotesa traspassa límits, o serà que els fastigueja adonar-se com la mare ha desviat l'atenció. En qualsevol cas, va bé i que duri! També la fa menys pesada i controladora. Ara, si pot tornar a fer de cangur ni que ara sigui de tant en tant, s'agrairà.

Als 47

Feia temps que se sentia avorrit; res més que molt avorrit. De la dona, els fills, la feina, els amics, la tele, i fins el futbol. Del mateix avorriment, des de feia uns dies que s'entretenia amb la companya de feina. Eren amics i començava a prendre més atenció en ella que de costum. De cop es fixava com es vestia i li feia saber com de bé li quedava la camisa, per no dir com d'absolutament guapa la trobava qualsevol dia, camisa, faldilla, cabells, arracades i bàsicament, tot en conjunt. D'aquí a acabar els dos compartint sexe, resultat de juerga padre organitzada per la mateixa empresa. Després, distracció permanent. Aquest tenia la tonteria tan pujada que fins i tot perdia de vista el risc que suposava, precisament tontejar amb la companya de feina a qualsevol lloc, com anar a sopar junts, o fer-se petons al carrer, ni que fos negre nit i les 3 de la matinada. Risc, s'entén a que la dona se n'assabentés i li pegués una real puntada de peu al seu cul idiotitzat. Fins que un amic el va advertir i de pas ell es va adonar que la dona potser sospitava alguna cosa i que en realitat no volia prendre tal risc. Va anar a teràpia per allò de l'avorriment, i en uns mesos dibuixava un nou somriure idiotitzat, aquest cop per haver trobat la manera de tornar-se a il·lusionar amb la dona, fills, feina, amics, tele i futbol.

Als 30

Amb aquesta edat gaudia d'una posició professional i social excepcional. Un coco amb carreres i màsters que havia combinat sense problema amb la feina des de que tenia 18 anys, i tampoc l'havien impedit exercir el seu rol de lideratge i unificador dels amics. De la moltíssima gent que coneixia, tothom hi comptava, l'adorava, l'admirava i l'envejava sense saber que alguna part seva trobava a faltar allò de còmplice de vida. Deia que "passava", mentre sabia com n'era de fals. Un dia va conèixer algú que li va cridar l'atenció més de l'habitual. Van començar a coincidir més vegades, com a anar a fer un cafè més vegades, compartir sexe més vegades, i poc a poc, a estar junts moltes vegades. Notava com una sensació de idiotesa li provocava rialles, li feia fer actes de bogeria, o estar pendent del telèfon, a vegades li provocava tant de patiment com d'alegria, o li substituïa les nits de lectura per una hamaca a la terrassa i abstreure's mirant les estrelles. Per la resta a priori la idiotesa no havia afectat gens, sempre havia trobat temps per tot i encara ho feia. Només que un dia va decidir donar un gir a la seva vida professional, plantar els negocis i obrir el bar que sempre li havia fet il·lusió tenir. Renunciar a gust a algunes de les coses que feia i re-organitzar-se en altres. Tothom qui l'envoltava va entendre que allò havia estat fruit de la idiotesa.

El bello durmiente (o la "última coca-cola del desierto")

Hi havia una vegada un personatge "famós"; Conegut, i no tant com per haver impregnat cadascuna de les capes i sub-mons socials. Només si de cas, potser reconegut en un petit país per haver sortit a la tele, i, si de cas també, reconegut per un feix de persones interessades i posades en això de l'arqueologia. L'Arqueo-mediàtic.

Hi havia una vegada una amiga amb grans inquietuds arqueològiques. Dels mil estudis que havia fet, les seves passions havien anat en la sola direcció de l'arqueologia i anhelava poder viatjar, descobrir, investigar i viure d'allò. Li mancava el padrí que l'ajudés a aconseguir la fórmula per fer-ho realitat. De moment, La Indi Jones.

Hi havia una vegada un Arqueo-mediàtic a qui van presentar una Indi Jones.

Havien coincidit en una ciutat, un barri, uns carrers i un bar, i algú s'havia encarregat de presentar-los - per si de cas la Indi Jones podia, i l'Arqueo-mediàtic li donava opció, a fer realitat els seus somnis.

Sorgit el contacte, vingueren les trucades per quedar, els missatges per recordar hem de quedar i de pas, fer-se saber que se'n recordava; que has de quedar. I queden. A priori a les portes d'un restaurant, però "estarem més tranquils" si... què tal si demanem un Japo a casa meva que és aquí al costat? Ok.

El Japo es converteix en sofà, el sofà en llum tènue, la llum tènue en música i la música en el moviment estratègic del Arqueo-mediàtic per fer-li (que li fa) un petó. D'aquells que se suposen un "i ara més". La Indi Jones però té un moment de inspiració, i serena i tranquil·la li etziba al petonejant que sàpiga avui no hi haurà sexe. Simplement no és el dia, i ben podria ser-ho, no en faria fàstics precisament ella, només així, avui, no.

Per no haver deixat lloc a dubtes, el Arqueo-mediàtic acata, ofereix un porro i se l'acaba fumant ell sol. Una mica després ell no s'acaba de trobar bé i necessita relaxar-se, recolzar el cap al sofà, només uns instants per mirar de trobar-se millor. I s'adorm. Minuts després de mirar de tirar-se fàcilment i sense èxit a la Indi Jones, s'adorm.

La porta de la porteria va amb clau. Quan havia vingut l'encàrrec del Japo ella se n'havia assabentat. De manera que la imagino engolir-se qualsevol cosa que fessin a la tele, amb un Arqueo-mediàtic roncant a trenta centímetres. I a casa d'ell. Mirant de despertar-lo subtilment sense resultat i acatant la situació, com ho havia fet ell.

Podia posar-se a regirar la casa per trobar les claus, obrir la porteria, sortir i deixar les claus amb un missatge: "allà al 4rt hi ha un tio dormint al sofà, les claus són seves... si algú vol tornar-li serà agraït des de l'anonimat d'una que se'n va tan a gust a casa seva".

Però nos dieron la 1, y las 2, y las 3 y las 4, y las 5 también... que l'Arqueo-mediàtic ja es desperta. Atordit s'excusa amb mil excuses, i no pot sinó assumir les ordres d'una cansada i indiferent Indi Jones que demana de manera educada: "si us plau obre'm la porta que vull marxar a casa".

Va marxar a casa. I va dormir molt a gust. Amb el gust de l'avorriment de la tele, els somriures que li provocaven la situació viscuda i el gust de saber que qualsevol oportunitat ella busqués, ara sabia que no passarien per l'Arqueo-mediàtic. Ni mirar de creuar fronteres gràcies a aquell possible padrí; com tampoc un fantàstic possible polvo amb ell per celebrar-ho.

El trio maravillas

Una vegada, en un acte de protocol qualsevol amb alguns amics i altres amics dels amics, m'assenyalaven una parella d'uns quaranta llargs, dona i home, alhora que m'explicaven que eren "la Carme i el Lluís, i avui falta el Pepe, el tercer de la parella". És a dir, del trio. Vivien en trio estable com qualsevol altra parella estable; compartint pis, llit de dos metres d'ample, vespres, festes, vacances i tota la resta. Formaven un nucli familiar.

Quan es rodejaven de tercers, si es tractava de la gent "de la seva més confiança", els quals coneixien de sobres la seva condició de trio, actuaven amb tota la seva normalitat i podies veure a la Carme ara agafant la mà del Pepe, després deixant-se fer una carícia pel Lluís. O bé tots tres comentant assumptes diaris tan com banals o logístics sobre qui dels tres portaria el cotxe de la família a passar la ITV.

Si en canvi els tocava socialitzar amb gent tan sols coneguda, de la feina, compromisos, o amistats només en fase de naixement, la Carme i el Lluís eren la parella oficial, mentre el Pepe quedava relegat a "un amic", o en tot cas l'amant de la Carme per a aquells que preguntaven massa sobre el "sovint" contacte o relació entre tots dos.

La seva relació sentimental a tres bandes estava tan consolidada que ells la vivien com qualsevol altra normalitat, només que - és un hipòtesi - la prudència davant certs perjudicis o simplement la mandra a escoltar intransigents o donar explicacions als curiosos, els havien fet arribar a aquesta, per ells, còmoda manera de viure, i de mostrar-se davant la societat. Ni la més mínima idea de què se n'ha fet del trio; potser la Carme s'ha separat del Lluís però no del Pepe, o potser s'ha separat de tots dos i ara està amb un, només un, Joan. El què podria ser - una altra hipòtesi - és que fossin, hagin estat o siguin encara (o no) "dels primers trios que van existir" a la societat. Tal com "les primeres parelles divorciades", o "els primers matrimonis homosexuals", o "les primeres famílies mono-parentals".

Hi ha un dubte en tot cas que ve de l'enamorar-se entés des de les més profundes entranyes; el que se't menja sencer i se't beu d'un sol glop. Una vegada vaig escoltar que era possible estar enamorat de dues persones a la vegada. I una altra vegada que només podies estar enamorat d'una sola persona al mateix moment. De qui estan enamorats la Carme, el Lluís i el Pepe?

Ja era hora

Avui al bar han tocat Eye in the Sky; The Alan Parsons Project (1982). I can read your mind...