El bello durmiente (o la "última coca-cola del desierto")

Hi havia una vegada un personatge "famós"; Conegut, i no tant com per haver impregnat cadascuna de les capes i sub-mons socials. Només si de cas, potser reconegut en un petit país per haver sortit a la tele, i, si de cas també, reconegut per un feix de persones interessades i posades en això de l'arqueologia. L'Arqueo-mediàtic.

Hi havia una vegada una amiga amb grans inquietuds arqueològiques. Dels mil estudis que havia fet, les seves passions havien anat en la sola direcció de l'arqueologia i anhelava poder viatjar, descobrir, investigar i viure d'allò. Li mancava el padrí que l'ajudés a aconseguir la fórmula per fer-ho realitat. De moment, La Indi Jones.

Hi havia una vegada un Arqueo-mediàtic a qui van presentar una Indi Jones.

Havien coincidit en una ciutat, un barri, uns carrers i un bar, i algú s'havia encarregat de presentar-los - per si de cas la Indi Jones podia, i l'Arqueo-mediàtic li donava opció, a fer realitat els seus somnis.

Sorgit el contacte, vingueren les trucades per quedar, els missatges per recordar hem de quedar i de pas, fer-se saber que se'n recordava; que has de quedar. I queden. A priori a les portes d'un restaurant, però "estarem més tranquils" si... què tal si demanem un Japo a casa meva que és aquí al costat? Ok.

El Japo es converteix en sofà, el sofà en llum tènue, la llum tènue en música i la música en el moviment estratègic del Arqueo-mediàtic per fer-li (que li fa) un petó. D'aquells que se suposen un "i ara més". La Indi Jones però té un moment de inspiració, i serena i tranquil·la li etziba al petonejant que sàpiga avui no hi haurà sexe. Simplement no és el dia, i ben podria ser-ho, no en faria fàstics precisament ella, només així, avui, no.

Per no haver deixat lloc a dubtes, el Arqueo-mediàtic acata, ofereix un porro i se l'acaba fumant ell sol. Una mica després ell no s'acaba de trobar bé i necessita relaxar-se, recolzar el cap al sofà, només uns instants per mirar de trobar-se millor. I s'adorm. Minuts després de mirar de tirar-se fàcilment i sense èxit a la Indi Jones, s'adorm.

La porta de la porteria va amb clau. Quan havia vingut l'encàrrec del Japo ella se n'havia assabentat. De manera que la imagino engolir-se qualsevol cosa que fessin a la tele, amb un Arqueo-mediàtic roncant a trenta centímetres. I a casa d'ell. Mirant de despertar-lo subtilment sense resultat i acatant la situació, com ho havia fet ell.

Podia posar-se a regirar la casa per trobar les claus, obrir la porteria, sortir i deixar les claus amb un missatge: "allà al 4rt hi ha un tio dormint al sofà, les claus són seves... si algú vol tornar-li serà agraït des de l'anonimat d'una que se'n va tan a gust a casa seva".

Però nos dieron la 1, y las 2, y las 3 y las 4, y las 5 también... que l'Arqueo-mediàtic ja es desperta. Atordit s'excusa amb mil excuses, i no pot sinó assumir les ordres d'una cansada i indiferent Indi Jones que demana de manera educada: "si us plau obre'm la porta que vull marxar a casa".

Va marxar a casa. I va dormir molt a gust. Amb el gust de l'avorriment de la tele, els somriures que li provocaven la situació viscuda i el gust de saber que qualsevol oportunitat ella busqués, ara sabia que no passarien per l'Arqueo-mediàtic. Ni mirar de creuar fronteres gràcies a aquell possible padrí; com tampoc un fantàstic possible polvo amb ell per celebrar-ho.

El trio maravillas

Una vegada, en un acte de protocol qualsevol amb alguns amics i altres amics dels amics, m'assenyalaven una parella d'uns quaranta llargs, dona i home, alhora que m'explicaven que eren "la Carme i el Lluís, i avui falta el Pepe, el tercer de la parella". És a dir, del trio. Vivien en trio estable com qualsevol altra parella estable; compartint pis, llit de dos metres d'ample, vespres, festes, vacances i tota la resta. Formaven un nucli familiar.

Quan es rodejaven de tercers, si es tractava de la gent "de la seva més confiança", els quals coneixien de sobres la seva condició de trio, actuaven amb tota la seva normalitat i podies veure a la Carme ara agafant la mà del Pepe, després deixant-se fer una carícia pel Lluís. O bé tots tres comentant assumptes diaris tan com banals o logístics sobre qui dels tres portaria el cotxe de la família a passar la ITV.

Si en canvi els tocava socialitzar amb gent tan sols coneguda, de la feina, compromisos, o amistats només en fase de naixement, la Carme i el Lluís eren la parella oficial, mentre el Pepe quedava relegat a "un amic", o en tot cas l'amant de la Carme per a aquells que preguntaven massa sobre el "sovint" contacte o relació entre tots dos.

La seva relació sentimental a tres bandes estava tan consolidada que ells la vivien com qualsevol altra normalitat, només que - és un hipòtesi - la prudència davant certs perjudicis o simplement la mandra a escoltar intransigents o donar explicacions als curiosos, els havien fet arribar a aquesta, per ells, còmoda manera de viure, i de mostrar-se davant la societat. Ni la més mínima idea de què se n'ha fet del trio; potser la Carme s'ha separat del Lluís però no del Pepe, o potser s'ha separat de tots dos i ara està amb un, només un, Joan. El què podria ser - una altra hipòtesi - és que fossin, hagin estat o siguin encara (o no) "dels primers trios que van existir" a la societat. Tal com "les primeres parelles divorciades", o "els primers matrimonis homosexuals", o "les primeres famílies mono-parentals".

Hi ha un dubte en tot cas que ve de l'enamorar-se entés des de les més profundes entranyes; el que se't menja sencer i se't beu d'un sol glop. Una vegada vaig escoltar que era possible estar enamorat de dues persones a la vegada. I una altra vegada que només podies estar enamorat d'una sola persona al mateix moment. De qui estan enamorats la Carme, el Lluís i el Pepe?

Ja era hora

Avui al bar han tocat Eye in the Sky; The Alan Parsons Project (1982). I can read your mind...