jueves, 29 de diciembre de 2011

Atrapa-somnis (o caçador de somnis)


Que tota la vida és somni, i els somnis, somnis són.

Teixim la nostra existència al voltant de il·lusions que anomenem somnis... que poden endolcir o deixar-nos un amarg sabor. Emocions inherents al ser humà.

Diu la llegenda que quan el món començava a donar els seus primers passos, el líder espiritual d'una tribu va tenir una visió. Se li apareixia el déu de la saviesa amb forma d'aranya, i mentre teixia una teranyina, li parlava del cercle de la vida. El que comença amb la infantesa i acaba amb la vellesa amb igual indefensa que els infants. Tancant el cercle.

En totes les etapes de la nostra vida se'ns presenten energies negatives i positives, i només cadascú de nosaltres decideix quines escoltar. Les bones forces et guiaran en la direcció correcte; mentre les dolentes et faran mal i portaran pel camí equivocat. Per natura, desitgem conviure en harmonia, i només és a les nostres mans aconseguir-ho.

Per quan quasi acabava l'explicació, el déu saviesa aranya, ja tenia la teranyina quasi acabada. I li va regalar al líder de la tribu tot dient: "Té aquesta teranyina. Com veus, és un cercle perfecte però és incomplet, té un forat al mig. Utilitza-la per atrapar els teus somnis i els del teu poble; els bons restaran entre els fils per quedar-se, mentre els dolents seran absorbits pel forat del mig per anar-se'n."

Com la xarxa de la vida; un caçador de somnis que filtra els bons per complir-los i es despèn per oblidar els dolents.

Un atrapa-somnis i
FELIÇOS BONS SOMNIS per al 2012!

martes, 29 de noviembre de 2011

De la tardor i altres primers freds... i alegries.


M’explicava les sensacions de manera que quasi podia dir que les vivia en pròpia pell. Tancant els ulls, imaginant i a soles, de la mateixa manera com m’havia explicat les havia viscut i a soles.

Aquestes carreteres secundàries, poques però en queden, que a mesura que avances veus com estàs a punt d’endinsar-te en un estret camí de dues dubtoses direccions, troncs enormes a banda i banda, perfectament alineats. El primer té una copa enorme; sembla una cercle tallat expressament. I és d’uns colors de tardor preciosos. No ho perceps com la tristesa simulada de sequera i fulles caigues, sinó com una perfecte - imperfecte bola de taronges vius, verds que es converteixen, i marrons suaus per acabar de rematar la bellesa de la bola en sí.
 

Una pluja de fulles grogues. Aquesta tampoc és de tristesa simulada. És una suau brisa sentida des d’una cadira d’un parc qualsevol, d’un poble qualsevol, rodejat de qualsevol arbres, que provoca amb subtilesa que aquests qualsevol arbres es despullin poc a poc com oferint un festival de focs artificials en forma de pluja de fulles fines que tot ho inunden. Quan pots deixar de mirar cap amunt per veure com es fa la pluja, t’adones com s’ha format una bonica estora de colors tardor al terra.

Fa fred. Molt que sents. O serà que no n’estem acostumats encara amb el gust de mar d’estiu a la gola. La tardor s’està fent feixuga, una mica pesada, freda i solitària. Però una simple bola de taronges, una carretera, o una pluja de fulles li havien alegrat la vista i de pas el cor; per oblidar-se de moment del fred i poder somriure una mica davant el regal en forma de paisatge. Vivint o sentint-se a soles o no, aquestes eren les petites coses de la vida que, com moltes altres a vegades oblidades, hi donaven sentit a tot. Compartir-les, aquest cop, hi havia ajudat.

Així explicat, hi estem d’acord. M’havia explicat les sensacions de manera que quasi podia dir que les havia viscut amb pròpia pell. Sense voler, compartir-les, se li havia fet la tardor menys freda.



miércoles, 9 de noviembre de 2011

T’imagines? (Segona part)



Avui m’han parlat d’un curs de creativitat. Com a estudi o tècnica per allò de que es tracta d’una habilitat o actitud que es pot aprendre sempre i quan tinguem predisposició a trencar paradigmes i ser capaços d’observar l’entorn des de “noves” perspectives.


Tot depén des del punt de vista des d’on es miri.

Imaginació + coneixement; m’han explicat com a fórmula. Com més sé, més idees puc tenir. I per qüestió de probabilitats, a més elucubracions, més possibilitats de que n’hi hagi de qualitat.

Quantes coses encara a conèixer... aprendre... i a imaginar.

***

T’imagines poder-nos tele-transportar? Anul·lar l’espai (per suposar temps) que queda entre dues persones en un moment determinat, tancar els ulls i estar junts en qüestió d’un “click”.

Per no parlar del viatge en el temps. I poder escollir cada nit, al anar a dormir, quina època vols somniar en viu; passejar-nos entre dinosaures, observar les parades de mercat d’un poble medieval darrere les muralles, o participar d’una bacanal grega...

I cap al futur? T’imagines poder saber com serà? Què en serà de nosaltres i els nostres?

T’imagines poder enviar sensacions? T’envio l’olor del nou perfum que em vull comprar a veure si t’agrada. T’envio el gust dels tomàquets que he trobat al super perquè vagis fent boca de bons que estan. T’envio el tacte del petó que t’estic fent.

També m’agradaria saber d’un armari on penges la roba bruta i prement un botó, sortís a l’acte neta i planxada. O un cubell de la brossa intel·ligent que seleccionés de per sí les seccions de reciclatge i fins els canalitzes al lloc oportú sense haver de fer res més.

I ja que estem, t’imagines un vehicle que et deixa a la porta de casa i es busca solet aparcament? Fins i tot se’n va sol a la gasolinera per omplir el dipòsit. I programat per venir-te a recollir de nou a casa a l’hora exacta marcada. O fins i tot, un vehicle de butxaca... té volum, hi caps tu, la toupe i les maletes, o el què faci falta – emmotllable segons necessitat. Però un cop et deixa a casa, es desinfla en mil·lèsimes de segon i com aquell que s’endu la clau, endur-te’n el vehicle a la butxaca per, si cal, tornar-li a donar forma i volum segons conveniència al dia següent. (Amb el tele-transport aquest capítol el tindríem solucionat...)

T’imagines una nevera que et suggereix el menú ideal segons dieta sana, i perquè no es facin malbé els aliments que guarda?

T’imagines poder veure una pel·lícula de la teva vida havent pres decisions o opcions diferents a les que vius?

T’imagines poder enviar emocions de manera que contagiessin els receptors? T’envio l’alegria que ara sento. T’envio la força que vull encomanar-te. T’envio el meu somriure per veure el teu... 

T’imagines imaginar que algú o alguna cosa pogués fer real tot el què som capaços de imaginar?   

lunes, 24 de octubre de 2011

El Padrí & Company (que ve de "El Padrino y Familia")

A priori El Padrí no imposa; no disposa dels suposats estàndards de bellesa, i tampoc és especialment atractiu. En tot cas sí podríem assignar-li com a virtuts la polidesa, seguretat en la presència i certa elegància – excepte descuits momentanis d’americanes massa arrugades – . Tot guanyat a base de dissimulades o no peces cares, estil aconseguit a base d’esforç forçat en l’experiència o assessorament extern, o el temps per dedicar-se a cuidar-se en qüestions de imatge, també en comportament social.

En qualsevol cas, és El Padrí.

Per igual falta d’educació, excés de classicisme i caprici, o vulgaritat en certes accions, els seus mèrits com a polític i relacions públiques amb qui li interessa podrien semblar innegables, excepte que la majoria del seu públic té força aprés com se li veu el llautó. No es tracta de respecte, però és mutu: interessa, va bé.

En qualsevol cas, s’ha guanyat el lloc de El Padrí.

A més, per pesadesa, per passat o per deixar-se veure com a imperfecte (americana massa arrugada, un somriure...), podria dir-se que desprén certa aura de tendresa, fins complicitat buscada i trobada. Rol compensat per la company que l’acompanya, el protegeix i el serveix (en literal sentit de la paraula). El que fa el paper de poli malo, el que aporta empatia per suavitzar situacions i relacions, els hereus que marquen terreny, el que li treu les castanyes del foc des de la barrera, l’amic fidel, l’assessor, el lleial súbdit, i etc. Perfecte conjunt.

En qualsevol cas, s’ho ha muntat bé El Padrí.

Sembla mentida quantes estructures socials, molt quotidianes, funcionen així... El Padrí & Company... amb totes les conseqüències que als nostres inconscients signifiquen El Padrino y Familia.

Com diria aquell... si no pots amb ells, uneix-te a ells.

Ara, quina mandra... O, cal? 


Milió i mig de petons... 

jueves, 6 de octubre de 2011

Such a Wonderful Life. Re-comencem.

Envoltats de gent. El frenesí de vida els havia portat a un ritme de vida on els moments secrets, de silencis, de pauses, calmes s'havien fet cada vegada més escassos. Per no dir quasi del tot.


Com a individus, s'havien vist immersos en projectes que també per decisió i voluntat, els havien aportat grates satisfaccions - alhora renuncies conscients. Sense haver-hi faltat alegries o gaudir, i els somriures, o riure istriònic, també hi havien tingut lloc les angoixes o estrès transformats o manifestats en forma de úlceres, taquicàrdies, i similars atacs de salut ja física. Conscients decisions de ment o cor?


La roda rodava cada vegada més ràpid... i fins alguns començaven a coquetejar amb substàncies que potser per vicioses, no necessàriament prohibitives com a tals, sí ho serien per a ments que començaven a estar massa perdudes per saber on eren o recordar què volien realment. Per a ells i el seu entorn.


N'hi havia qui fins i tot sense adonar-se'n, s'havien oblidat d'ells mateixos, per deixar-se arrossegar pel torrent de ritme trepidant; per deixar-se anar en l'adrenalina d'una falsa il·lusió o escapatòria instantània; o per perdre's en els camins dels reptes, desitjos o somnis. Fins algun agosarat havia afirmat un dia que ja havia somniat prou; I que no volia tornar-ho a fer.


Solituds no reconegudes, ànimes social-aparentment d'èxit, super-womans y super-mans de falç còmic, vides de tristesa - conveniència, ...


La BONA NOTÍCIA és que, de cop, tot aquella boràgine que els feia caure si de cas cada vegada més fons o feia anar més lluny (d'ells), veia la llum en forma de dir prou per a moltes d'aquelles persones de cor. Aconseguien fer un stop i trobaven el moment. Com tants altres que tindran a la vida, i que és de suposar, confiar, tindran més memòria per recordar no oblidar-se'n mai més. Més o menys seriosament, de més o menys forma transcendental...


Moments per aprendre a dir no, i moments per al sí sense pors ni dubtes. Per saber-se els límits; moments per trobar temps, moments per voler ser pares, per voler casar-se, o moments per separar-se, per treure's escuts, o per passar dols.

Moments per aventurar-se a engegar un negoci, per escriure i veure com es fa realitat la publicació d'un primer llibre; moments per ser una mica egoistes per variar, o molt més generosos del què haguessin pogut imaginar. Moments per saber dir un t'estimo. Moments per compaginar, per trobar espais, per compartir, per retrobar, per organitzar el què venia de gust des de feia temps fer.


Moments per xerrades, per amistats, per família, per tornar-se a enamorar, per nous reptes personals o professionals. Moments per recuperar la il·lusió. Moments per instal·lar-se en noves aficions, o conèixer noves formes d'entreteniment. Moments per reconèixer, en realitat, volien seguir somniant, com a motor de vida per aconseguir. Moments per re-prendre. Re-aprendre. Re-començar.


Com re-inaugurar un bar. I amb alegria.

I arribats al moment,
ens adonem de fet només som al inici del camí,
que no en resta cap rancor,
i ens queda molt a dir,
d'aquest nostre camí a seguir; escollir....

Decidir.

A tots aquells, vosaltres, valents que heu sabut trobar el vostre moment, moltíssimes felicitats a tots! I que per molts anys!

Milions de petons i mig.
http://www.youtube.com/watch?v=1TB1x67Do5U&feature=mr_meh&list=PLB5CC47E3C91A484D&lf=plpp&playnext=0

Esto también es una buenísima notícia ;)

martes, 19 de abril de 2011

Tic-Tac. Sobre la relativitat del temps.

1.- Seré breu.
I va i s'enrotlla, com es ve a dir, com una persiana. I encara després pregunta que què tal? Ha estat breu, sí?... Doncs no, però vaja, si li ha semblat, doncs tampoc li treure'm la il·lusió de la brevetat buscada i suposadament trobada. Que no serem ningú per jutjar el temps. El seu.


2.- Deixa de mirar el rellotge.
No puc. Els segons simplement no passen. Són eterns instants d'espera agonitzada per la impaciència. Et creus haver fet quilòmetres al passadís amunt i avall, i has mirat el rellotge tantes vegades i tan sovint que ja ets incapaç de veure com es mouen les agulles. O com en càmera lenta els dígits passen de 0 a 1. I arribat el moment, en realitat, d'acord no segons, però sí uns simples 10 minuts que posats a valorar-los en una vida sencera, es queden més aviat petits. I encara així, feta la reflexió, sembla hagin estat dies, o mesos... o no; no es poden valorar en el temps, simplement: han estat una eternitat. 

3.- Massa tard...
Tard per a qui o per a què? Massa? Si alguna cosa és important per a tu, trobaràs la manera. Si no ho és, trobaràs una excusa. O una raó.   

4.- Com passa el temps!
De cop per uns moments, ens adonem on ens trobem, què som o en què ens hem convertit, no ja pel temps en sí, més per les experiències viscudes en ell. I com més n'afegim, més oportunitats d'aprendre tenim. Més de riure, de gaudir, de... Més savis ens fem. Així és que serà qüestió d'adonar-nos més sovint que el temps passa. I serà qüestió de celebrar-ho. O celebrar cada moment.

5.- No tinc temps.
Doncs potser que el busquem. No és efímer, existeix; No és tangible, però el percebem. I un forat, en un lloc, en un moment, tard o d'hora, el trobarem si cal. 

6.- És aviat.
Aviat per a?

... .-

Sobre la relativitat del temps. Tic-tac...

Everything in life is temporary. So if things are going good, enjoy it because it won't last forever. And if things are going bad, don't worry. It can't last forever either. ;)

martes, 5 de abril de 2011

T'imagines? (Primera part)


T’imagines fent un salt i acostar-nos fins poder tocar les estrelles?
I que fossin petites llumetes que poguéssim agafar amb els dits per acaronar-les.

I t’imagines que les ciutats suressin?
Caminaríem sempre suau sobre els camins dels núvols.
I trepitjaríem així, ... suau..., com ho fan a la lluna. Oi que ho fan així a la lluna?
Si.
I si visquéssim al mar, quan anéssim en vaixell voldria dir que estaríem a la terra.

Les sirenes existeixen?
Si, però no es deixen veure.
Doncs a mi m’agradaria veure’n una.
A mi també.

Sabeu com es diu aquella línia allà al fons? Es l'horitzó.
L'infinit per no deixar mai de imaginar.

Què és l’infinit?


***

T’imagines que poguéssim saber sempre on estem? Com una espècie de brúixola que a més de dir-te en quina direcció estàs mirant, et digués el punt exacte de la terra on ens trobem. Fins i tot, t’imagines que tu poguessis saber en tot moment on estic jo? O més fins i tot, que poguéssim parlar sense veure’ns? I ja que hi som, podríem tenir alguna cosa que ens permetés veure’ns l’un a l’altre sense estar un al costat de l’altre. Ni tan sols a la mateixa casa, ni al mateix poble,...

A mi m’agradaria encara més, no només veure’t, sinó també veure el què veus tu. I que poguessis guardar el què veus per després veure-ho junts i tantes vegades com volguéssim.

Ara m’agradaria veure com ha crescut el bosc. Segur que ja és tot verd de nou. T’imagines que poguéssim veure’l, Ara, Aquí? També m’agradaria saber què se n’ha fet de la Laia... què deu fer? Estaria bé poder-hi xerrar mentalment, virtualment saludar-nos. És més, a tres o quatre o cinc bandes, amb més amics tenir xerrades màgiques, irreals. O reals però no calgués anar-los a trobar o enviar-los correspondència. Més que res, que aquesta fos més ràpida. Que poguessis avisar-los  que tens ganes de veure’ls i rebessin els teus desitjos a l’instant en comptes de dies i dies després.

T’imagines poder saber com és l’altra banda del món? Sense haver d’esperar l’eternitat del viatger d’anada i tornada? I que no deu ser el mateix; m’agradaria veure-ho jo encara més que escoltar els relats del viatger.

T’imagines que es pogués caminar per la lluna? O descobrir tots els secrets del fons del mar?

T’imagines portar a casa aquells que vam sentir tocar a la plaça del poble? Per poder-los tornar a escoltar, o de fet, escoltar-los sempre que volguéssim i sense que costés res! Ja que hi som, m’agradaria estalviar-me el temps d’anar al mercat i tornar carregats fent patir esquena i mula. T’imagines poder escollir entre milions de varietats de tomàquets sense aixecar-me d’aquesta cadira? T’imagines poder escriure una carta sense acabar amb els dits banyats de tinta?

T’imagines imaginar que algú o alguna cosa pogués fer real tot el què som capaços de imaginar?

***
Què és l’infinit?
 

domingo, 13 de marzo de 2011

De petits plaers

Pura cerimònia, acte religiós; de fe convertit en esdeveniment de vici de dies assolellats, faci fred, faci calor.

Posats a demanar, terrassa que respiri calma, sense presses i sense mirar el rellotge, rodejada de, com a mínim, semi-natura, encarada a Tarragona i amb imprescindible reserva d'escopinyes, com més grans millor.

Tot comença per (no un simple asseure's, sinó), un fàcil "apalanque-relax" cadira i comanda de pack bàsic:
- Escopinyes fredes, molt fredes, banyades del seu suc, el d'una llimona, i adornades de pebre
- Patates "xips", de les clàssiques i "ondulades" millor, que té secret...
- Olives. Grosses i de pinyol. I si venen en barreja de mini-cebes i mini-cogombres, no en farem un lleig

A partir d'aquí, podem perfeccionar la perfecció amb unes braves (tipus Tomàs), tapa de pernil (salat),
assortit de formatges, seitons en vinagre, anxoves, i amb la coca de pa amb tomàquet ja fem gairebé el fet de donar-nos per dinats.

I que no hi falti la cervesa ben freda.

Caragols a la llauna, amb salsa de tomàquet i d'all-i-oli (i de Can Dolç). Lasanya de verdures. Entrecot poc fet i salsa de rocafort. Patates fregides, primetes i cruixents si us plau. Gambes de Palamós. Roast-beef. Amanida catalana amb enciam amb gust d'enciam, i tomàquets amb gust de tomàquets. Tallarines! No la pasta, que també, fresca i napolitana de la mare, però les petxines saltejades amb all i julivert (Es Dofí). Un llenguado, un rap a la planxa o una orada al forn amb patates, ceba i tomàquet. Conill a la brasa. Costelles de porc o xai. Els formatges (Casa Helen)...

I un cafè amb llet pres a gust per rematar.

Bebe con sed
Come con hambre
y ... "vive" con ganas.


Un hidrogenat ou d'estruç.
El Bulli em sembla tanca....
Una altra porta s'obre

lunes, 7 de marzo de 2011

Calma chicha


La cosa està en calma, serena. Ara que ja hem decidit que ens casem, resulta que ens hem relaxat i no hi ha gens de pressa.

Recordes com va començar tot fa uns mesos? Quan arrel d’aquell merdé familiar entràvem  en reals crisis personals d’aquestes que de cop t’ho fan plantejar tot, o quasi? Sembla que al entrar en col·lapse per un tema concret, despertis del anar fent del dia a dia i en efecte expansiu sentis trontollar els teus valors en altres aspectes de la teva vida.

Sempre que hi posis esforç per positivitzar, no deixar que es converteixi en un cercle viciós, i viure-ho com una espiral virtuosa, és una fantàstica ocasió per posar ordre i avançar. Stop & Reset.

Passa, a més, que sense voler i per ser que som éssers socials, la manera com et sents, com les decisions que prens per canviar algunes coses, repercuteixen sense voler als del teu voltant. Et mous, actues i sense pretendre-ho, la resta també ho fa i acaba sent una espècie de – graciosa, comunitària – teràpia de grup.

Diuen que els canvis sempre són per a bé. No volia casar-me i ara entenc perquè; típiques pors escudades en excuses vàries. Ens compliquem l’existència quan en realitat tot és ben senzill i la vida és massa curta per quedar-nos atrapats en pròpies complicades invencions de suposada supervivència. De tant en tant cal buidar les motxilles.

Així és que m’he tirat al buit i sembla que se m’han obert les ales. I no n’hi havia per a tant; ara que ja hem decidit que ens casem, resulta que ens hem relaxat i no hi ha gens de pressa. Potser ni tan sols acabem casant-nos. Té collons, però té sentit.

domingo, 13 de febrero de 2011

Zapatero a tus zapatos


Una professió vindria a definir-se a grans trets com una ocupació que requereix un coneixement especialitzat, una capacitat educativa adquirida, control sobre la feina i organització pròpia. La resta serien aficions, que potser, amb l’experiència, aprenentatge i dedicació, s’acaben convertint en professions. Però d’entrada, professionals i aficionats.

Un mentider professional és el que viu de i en la seva pròpia mentida, fins al punt que la realitat queda distorsionada i tothom se’l creu. Els mentiders aficionats són d’aquells als quals se’ls aplica allò de “antes se coge al mentiroso que al cojo”.
 
Ja, i en aquest cas amb reserves perquè ni als aficionats se’ls destapa sempre ni els professionals queden immunes a la llarga o a la curta, però el tema no anava per aquí... 

Quantes vegades hem volgut arreglar una cosa per acabar espatllant-la més encara i finalment haver de recórrer al professional que preteníem “estalviar”?

En conec a un que es creia capaç de poder gestionar tot el tema legal d’aspecte administratiu dels béns de la seva nombrosa, acabalada i multi-propietària família; des dels impostos, fins al control de despeses i combinat amb la seva “real” professió d’arquitecte. Al cap del temps, quan van començar a despertar-se els dubtes i se’l va relegar de les funcions per cedir-les a una gestoria professional, era massa tard. Havia portat a la família a la ruïna.

I quants exemples més se’ns poden acudir? En general, sembla de prou sentit comú afirmar que un professional no només ho farà millor que un aficionat, sinó que a més, ens acabarà costant menys (energia, desgast i diners). Però això és com dividir a la gent entre els que pensen “costa” o “és una inversió”.

I tu, ets dels que “gasta” o “inverteix” a la, i en la, vida?

 

domingo, 23 de enero de 2011

Se vende

Una tema porta a l’altre i ens trobem immersos en una conversa en la qual es tracta de posar-nos preu. El preu de la nostra prostitució, o la del nostre cos. Com a tal subhasta, i perquè ja veníem parlant de 6 milions d’euros, aquesta és la xifra inicial per la qual tothom es manifesta perfecta, i absolutament capaç, de vendre’s per una nit de sexe que pot incloure qualsevol cosa; sense restriccions. Tothom menys un/a que es qüestiona en un "depén", l’aparença física de qui paga.

És tal el convenciment general que la xifra comença a baixar. És més, i per menys! Per 4 o 5 també ho faria. I per menys encara! Per 2! I per 1 milió d’euros també. Xifra màgica on ens aturem per proposició indecent. Aquí n’hi ha que s'acomiaden dels amics. I no em torneu a veure!

I de la parella; Jo et deixaria fer-ho. Resposta: I després no en veuries un duro i t’engegava. Silenci a la sala... D’això se’n diu "bon rollisme parejil".

El silenci és trencat de seguida per xivarri de diàlegs creuats cadascú-a-la-seva-bola. El/la que segueix qüestionant-se l’aparença física de qui paga; els que han continuat baixant i ara es mostren capaços de vendre’s per 500.000 euros; el que parla de càlculs fets que asseguren l’import ideal per poder viure de renda són 1 milió 800.000 euros. I el que també deriva la conversa per avisar als interessats que a les Rambles per 20 euros sembla et satisfan, o alguna cosa de satisfer amb o per l’orella... ens hem perdut. I algú avisa, i si de cop ara mateix, algú vingués i ho proposés? Tots venuts.  




domingo, 16 de enero de 2011

La City. (Jo és que sóc de poble).

Aquí el ritme, el temps, té una altra mesura. En similitud com mesurar uns mateixos minuts en una estona o en una eternitat.

M'hi he adaptat; prou per entendre aquella frase que se'm feia estranya de que has de sortir-ne per desconnectar, i no prou per deixar-m'hi arrossegar. O atrapar.

Arribo a casa i el primer que faig és desfer-me de la roba i complements de la city per tornar a la muda del poble. Que còmode s'hi deu posar tothom arribant a casa, però per mi es tracta d'una solemne cerimònia. Canvi de muda, per canvi de roba i ment. Mudança física i psíquica.

Al poc d'estar aquí tinc una urgència de les que trobes solució a la city, que no al poble (a no ser fer uns quants quilòmetres de molta mandra que anul·len urgència). Baixar al colmado de turno de la cantonada que tanquen a les 12 de la nit. Ho he fet i diria és la primera vegada. I ni m'ho he plantejat de canviar-me; pantalons podria ser pijama, sabatilles i jersei de xandall que fa prou el fet. Per no passar fred. I al colmado em trobo un colega que em deixa anar un joder, on vas així, després d'haver-me repassat de baix a dalt i de dalt a baix. Només baixava un moment però si vols anar a prendre algo... La resposta delata certa vergonya aliena en un no puc, un altre dia. La veïna també m'ha aturat per saludar-me i somrient m'ha comunicat, per si no ho sabia, que era de poble i estava clar jo encara no tenia els perjudicis de la city al ser capaç de sortir amb aquella pinta al carrer. Acostumada a veure'm "elegant", semblava li havia agradat divertida veure'm "amb aquella pinta".

Hi ha moltes coses més a veure i explicar. Els de l'andana del metro que es revolucionen per una rata que camina tranquil.la per les vies; i encara que només sigui per instants, es relacionen entre ells, desconeguts, per intercanviar opinions (i crits) sobre l'experiència. I per tornar a desconeguts silenciosos en quan la rata és al cau i s'ha acabat la distracció. El nen que a la mateixa andana i sense que massa gent se n'adoni, salta en un crit i aixafa l'escarabat enorme per després retirar-lo en fàstic a les vies (perquè se'l mengi la rata...). Els que llegeixen pel carrer. Vol dir caminar amb els braços alçats, llibre o diari a les mans, i mirada concentrada a això, llegir. Cosa que deu requerir entrenament d'elit, (i gimnàs per aguantar braços alçats), no mirar a terra i endavant, ni amb el què pots trepitjar, xocar, per no dir semàfors, creuar...

Ara per ara, no puc tornar al poble, però per si de cas, faré de tant en tant com el que he vist aquest vespre. En una cantonada d'un carrer tranquil de barri qualsevol, un noi recolzava la cadira de rodes on seia a la paret de l'edifici, igual que ho feia el seu cap. Tenia els ulls tancats i somreia. D'una manera increïblement sincera. M'he aturat per observar i no oblidar el somriure.

Sóc al mig d'una plaça abarrotada de gent. He trobat el lloc, de fet l'algú, on recolzar-me, tancar els ulls, i somriure. Que m'adaptaré, però només el just per no oblidar que sóc de poble.