Se vende

Una tema porta a l’altre i ens trobem immersos en una conversa en la qual es tracta de posar-nos preu. El preu de la nostra prostitució, o la del nostre cos. Com a tal subhasta, i perquè ja veníem parlant de 6 milions d’euros, aquesta és la xifra inicial per la qual tothom es manifesta perfecta, i absolutament capaç, de vendre’s per una nit de sexe que pot incloure qualsevol cosa; sense restriccions. Tothom menys un/a que es qüestiona en un "depén", l’aparença física de qui paga.

És tal el convenciment general que la xifra comença a baixar. És més, i per menys! Per 4 o 5 també ho faria. I per menys encara! Per 2! I per 1 milió d’euros també. Xifra màgica on ens aturem per proposició indecent. Aquí n’hi ha que s'acomiaden dels amics. I no em torneu a veure!

I de la parella; Jo et deixaria fer-ho. Resposta: I després no en veuries un duro i t’engegava. Silenci a la sala... D’això se’n diu "bon rollisme parejil".

El silenci és trencat de seguida per xivarri de diàlegs creuats cadascú-a-la-seva-bola. El/la que segueix qüestionant-se l’aparença física de qui paga; els que han continuat baixant i ara es mostren capaços de vendre’s per 500.000 euros; el que parla de càlculs fets que asseguren l’import ideal per poder viure de renda són 1 milió 800.000 euros. I el que també deriva la conversa per avisar als interessats que a les Rambles per 20 euros sembla et satisfan, o alguna cosa de satisfer amb o per l’orella... ens hem perdut. I algú avisa, i si de cop ara mateix, algú vingués i ho proposés? Tots venuts.  

Money, money... (click for vídeo)

La City. (Jo és que sóc de poble).

Aquí el ritme, el temps, té una altra mesura. En similitud com mesurar uns mateixos minuts en una estona o en una eternitat.

M'hi he adaptat; prou per entendre aquella frase que se'm feia estranya de que has de sortir-ne per desconnectar, i no prou per deixar-m'hi arrossegar. O atrapar.

Arribo a casa i el primer que faig és desfer-me de la roba i complements de la city per tornar a la muda del poble. Que còmode s'hi deu posar tothom arribant a casa, però per mi es tracta d'una solemne cerimònia. Canvi de muda, per canvi de roba i ment. Mudança física i psíquica.

Al poc d'estar aquí tinc una urgència de les que trobes solució a la city, que no al poble (a no ser fer uns quants quilòmetres de molta mandra que anul·len urgència). Baixar al colmado de turno de la cantonada que tanquen a les 12 de la nit. Ho he fet i diria és la primera vegada. I ni m'ho he plantejat de canviar-me; pantalons podria ser pijama, sabatilles i jersei de xandall que fa prou el fet. Per no passar fred. I al colmado em trobo un colega que em deixa anar un joder, on vas així, després d'haver-me repassat de baix a dalt i de dalt a baix. Només baixava un moment però si vols anar a prendre algo... La resposta delata certa vergonya aliena en un no puc, un altre dia. La veïna també m'ha aturat per saludar-me i somrient m'ha comunicat, per si no ho sabia, que era de poble i estava clar jo encara no tenia els perjudicis de la city al ser capaç de sortir amb aquella pinta al carrer. Acostumada a veure'm "elegant", semblava li havia agradat divertida veure'm "amb aquella pinta".

Hi ha moltes coses més a veure i explicar. Els de l'andana del metro que es revolucionen per una rata que camina tranquil.la per les vies; i encara que només sigui per instants, es relacionen entre ells, desconeguts, per intercanviar opinions (i crits) sobre l'experiència. I per tornar a desconeguts silenciosos en quan la rata és al cau i s'ha acabat la distracció. El nen que a la mateixa andana i sense que massa gent se n'adoni, salta en un crit i aixafa l'escarabat enorme per després retirar-lo en fàstic a les vies (perquè se'l mengi la rata...). Els que llegeixen pel carrer. Vol dir caminar amb els braços alçats, llibre o diari a les mans, i mirada concentrada a això, llegir. Cosa que deu requerir entrenament d'elit, (i gimnàs per aguantar braços alçats), no mirar a terra i endavant, ni amb el què pots trepitjar, xocar, per no dir semàfors, creuar...

Ara per ara, no puc tornar al poble, però per si de cas, faré de tant en tant com el que he vist aquest vespre. En una cantonada d'un carrer tranquil de barri qualsevol, un noi recolzava la cadira de rodes on seia a la paret de l'edifici, igual que ho feia el seu cap. Tenia els ulls tancats i somreia. D'una manera increïblement sincera. M'he aturat per observar i no oblidar el somriure.

Sóc al mig d'una plaça abarrotada de gent. He trobat el lloc, de fet l'algú, on recolzar-me, tancar els ulls, i somriure. Que m'adaptaré, però només el just per no oblidar que sóc de poble.