domingo, 13 de febrero de 2011

Zapatero a tus zapatos


Una professió vindria a definir-se a grans trets com una ocupació que requereix un coneixement especialitzat, una capacitat educativa adquirida, control sobre la feina i organització pròpia. La resta serien aficions, que potser, amb l’experiència, aprenentatge i dedicació, s’acaben convertint en professions. Però d’entrada, professionals i aficionats.

Un mentider professional és el que viu de i en la seva pròpia mentida, fins al punt que la realitat queda distorsionada i tothom se’l creu. Els mentiders aficionats són d’aquells als quals se’ls aplica allò de “antes se coge al mentiroso que al cojo”.
 
Ja, i en aquest cas amb reserves perquè ni als aficionats se’ls destapa sempre ni els professionals queden immunes a la llarga o a la curta, però el tema no anava per aquí... 

Quantes vegades hem volgut arreglar una cosa per acabar espatllant-la més encara i finalment haver de recórrer al professional que preteníem “estalviar”?

En conec a un que es creia capaç de poder gestionar tot el tema legal d’aspecte administratiu dels béns de la seva nombrosa, acabalada i multi-propietària família; des dels impostos, fins al control de despeses i combinat amb la seva “real” professió d’arquitecte. Al cap del temps, quan van començar a despertar-se els dubtes i se’l va relegar de les funcions per cedir-les a una gestoria professional, era massa tard. Havia portat a la família a la ruïna.

I quants exemples més se’ns poden acudir? En general, sembla de prou sentit comú afirmar que un professional no només ho farà millor que un aficionat, sinó que a més, ens acabarà costant menys (energia, desgast i diners). Però això és com dividir a la gent entre els que pensen “costa” o “és una inversió”.

I tu, ets dels que “gasta” o “inverteix” a la, i en la, vida?