De petits plaers

Pura cerimònia, acte religiós; de fe convertit en esdeveniment de vici de dies assolellats, faci fred, faci calor.

Posats a demanar, terrassa que respiri calma, sense presses i sense mirar el rellotge, rodejada de, com a mínim, semi-natura, encarada a Tarragona i amb imprescindible reserva d'escopinyes, com més grans millor.

Tot comença per (no un simple asseure's, sinó), un fàcil "apalanque-relax" cadira i comanda de pack bàsic:

- Escopinyes fredes, molt fredes, banyades del seu suc, el d'una llimona, i adornades de pebre

- Patates "xips", de les clàssiques i "ondulades" millor, que té secret...
- Olives. Grosses i de pinyol. I si venen en barreja de mini-cebes i mini-cogombres, no en farem un lleig

A partir d'aquí, podem perfeccionar la perfecció amb unes braves (tipus Tomàs), tapa de pernil (salat),

assortit de formatges, seitons en vinagre, anxoves, i amb la coca de pa amb tomàquet ja fem gairebé el fet de donar-nos per dinats.

I que no hi falti la cervesa ben freda.

Caragols a la llauna, amb salsa de tomàquet i d'all-i-oli (i de Can Dolç). Lasanya de verdures. Entrecot poc fet i salsa de rocafort. Patates fregides, primetes i cruixents si us plau. Gambes de Palamós. Roast-beef. Amanida catalana amb enciam amb gust d'enciam, i tomàquets amb gust de tomàquets. Tallarines! No la pasta, que també, fresca i napolitana de la mare, però les petxines saltejades amb all i julivert (Es Dofí). Un llenguado, un rap a la planxa o una orada al forn amb patates, ceba i tomàquet. Conill a la brasa. Costelles de porc o xai. Els formatges (Casa Helen)...

I un cafè amb llet pres a gust per rematar.

Bebe con sed

Come con hambre

y ... "vive" con ganas.

Un hidrogenat ou d'estruç.

El Bulli em sembla tanca....

Una altra porta s'obre

Calma chicha

La cosa està en calma, serena. Ara que ja hem decidit que ens casem, resulta que ens hem relaxat i no hi ha gens de pressa.

Recordes com va començar tot fa uns mesos? Quan arrel d’aquell merdé familiar entràvem  en reals crisis personals d’aquestes que de cop t’ho fan plantejar tot, o quasi? Sembla que al entrar en col·lapse per un tema concret, despertis del anar fent del dia a dia i en efecte expansiu sentis trontollar els teus valors en altres aspectes de la teva vida.

Sempre que hi posis esforç per positivitzar, no deixar que es converteixi en un cercle viciós, i viure-ho com una espiral virtuosa, és una fantàstica ocasió per posar ordre i avançar. Stop & Reset.

Passa, a més, que sense voler i per ser que som éssers socials, la manera com et sents, com les decisions que prens per canviar algunes coses, repercuteixen sense voler als del teu voltant. Et mous, actues i sense pretendre-ho, la resta també ho fa i acaba sent una espècie de – graciosa, comunitària – teràpia de grup.

Diuen que els canvis sempre són per a bé. No volia casar-me i ara entenc perquè; típiques pors escudades en excuses vàries. Ens compliquem l’existència quan en realitat tot és ben senzill i la vida és massa curta per quedar-nos atrapats en pròpies complicades invencions de suposada supervivència. De tant en tant cal buidar les motxilles.

Així és que m’he tirat al buit i sembla que se m’han obert les ales. I no n’hi havia per a tant; ara que ja hem decidit que ens casem, resulta que ens hem relaxat i no hi ha gens de pressa. Potser ni tan sols acabem casant-nos. Té collons, però té sentit.