M’explicava les sensacions de manera que quasi podia dir
que les vivia en pròpia pell. Tancant els ulls, imaginant i a soles, de la
mateixa manera com m’havia explicat les havia viscut i a soles.
Aquestes carreteres
secundàries, poques però en queden, que a mesura que avances veus com estàs a
punt d’endinsar-te en un estret camí de dues dubtoses direccions, troncs
enormes a banda i banda, perfectament alineats. El primer té una copa enorme;
sembla una cercle tallat expressament. I és d’uns colors de tardor preciosos.
No ho perceps com la tristesa simulada de sequera i fulles caigues, sinó com
una perfecte - imperfecte bola de taronges vius, verds que es converteixen, i
marrons suaus per acabar de rematar la bellesa de la bola en sí.
Una pluja de fulles grogues.
Aquesta tampoc és de tristesa simulada. És una suau brisa sentida des d’una
cadira d’un parc qualsevol, d’un poble qualsevol, rodejat de qualsevol arbres,
que provoca amb subtilesa que aquests qualsevol arbres es despullin poc a poc
com oferint un festival de focs artificials en forma de pluja de fulles fines
que tot ho inunden. Quan pots deixar de mirar cap amunt per veure com es fa la
pluja, t’adones com s’ha format una bonica estora de colors tardor al terra.
Fa fred. Molt que sents. O serà
que no n’estem acostumats encara amb el gust de mar d’estiu a la gola. La
tardor s’està fent feixuga, una mica pesada, freda i solitària. Però una simple
bola de taronges, una carretera, o una pluja de fulles li havien alegrat la
vista i de pas el cor; per oblidar-se de moment del fred i poder somriure una
mica davant el regal en forma de paisatge. Vivint o sentint-se a soles o no, aquestes
eren les petites coses de la vida que, com moltes altres a vegades oblidades,
hi donaven sentit a tot. Compartir-les, aquest cop, hi havia ajudat.
Així explicat, hi
estem d’acord. M’havia explicat les
sensacions de manera que quasi podia dir que les havia viscut amb pròpia pell.
Sense voler, compartir-les, se li havia fet la tardor menys freda.
