Hi havia una vegada un personatge "famós"; Conegut, i no tant com per haver impregnat cadascuna de les capes i sub-mons socials. Només si de cas, potser reconegut en un petit país per haver sortit a la tele, i, si de cas també, reconegut per un feix de persones interessades i posades en això de l'arqueologia. L'Arqueo-mediàtic.
Hi havia una vegada una amiga amb grans inquietuds arqueològiques. Dels mil estudis que havia fet, les seves passions havien anat en la sola direcció de l'arqueologia i anhelava poder viatjar, descobrir, investigar i viure d'allò. Li mancava el padrí que l'ajudés a aconseguir la fórmula per fer-ho realitat. De moment, La Indi Jones.
Hi havia una vegada un Arqueo-mediàtic a qui van presentar una Indi Jones.
Havien coincidit en una ciutat, un barri, uns carrers i un bar, i algú s'havia encarregat de presentar-los - per si de cas la Indi Jones podia, i l'Arqueo-mediàtic li donava opció, a fer realitat els seus somnis.
Sorgit el contacte, vingueren les trucades per quedar, els missatges per recordar hem de quedar i de pas, fer-se saber que se'n recordava; que has de quedar. I queden. A priori a les portes d'un restaurant, però "estarem més tranquils" si... què tal si demanem un Japo a casa meva que és aquí al costat? Ok.
El Japo es converteix en sofà, el sofà en llum tènue, la llum tènue en música i la música en el moviment estratègic del Arqueo-mediàtic per fer-li (que li fa) un petó. D'aquells que se suposen un "i ara més". La Indi Jones però té un moment de inspiració, i serena i tranquil·la li etziba al petonejant que sàpiga avui no hi haurà sexe. Simplement no és el dia, i ben podria ser-ho, no en faria fàstics precisament ella, només així, avui, no.
Per no haver deixat lloc a dubtes, el Arqueo-mediàtic acata, ofereix un porro i se l'acaba fumant ell sol. Una mica després ell no s'acaba de trobar bé i necessita relaxar-se, recolzar el cap al sofà, només uns instants per mirar de trobar-se millor. I s'adorm. Minuts després de mirar de tirar-se fàcilment i sense èxit a la Indi Jones, s'adorm.
La porta de la porteria va amb clau. Quan havia vingut l'encàrrec del Japo ella se n'havia assabentat. De manera que la imagino engolir-se qualsevol cosa que fessin a la tele, amb un Arqueo-mediàtic roncant a trenta centímetres. I a casa d'ell. Mirant de despertar-lo subtilment sense resultat i acatant la situació, com ho havia fet ell.
Podia posar-se a regirar la casa per trobar les claus, obrir la porteria, sortir i deixar les claus amb un missatge: "allà al 4rt hi ha un tio dormint al sofà, les claus són seves... si algú vol tornar-li serà agraït des de l'anonimat d'una que se'n va tan a gust a casa seva".
Però nos dieron la 1, y las 2, y las 3 y las 4, y las 5 también... que l'Arqueo-mediàtic ja es desperta. Atordit s'excusa amb mil excuses, i no pot sinó assumir les ordres d'una cansada i indiferent Indi Jones que demana de manera educada: "si us plau obre'm la porta que vull marxar a casa".
Va marxar a casa. I va dormir molt a gust. Amb el gust de l'avorriment de la tele, els somriures que li provocaven la situació viscuda i el gust de saber que qualsevol oportunitat ella busqués, ara sabia que no passarien per l'Arqueo-mediàtic. Ni mirar de creuar fronteres gràcies a aquell possible padrí; com tampoc un fantàstic possible polvo amb ell per celebrar-ho.
7 comentarios:
jajajjajjaa, qué buena historia, Sofi, ¿es real o de una película? La Indi Jones parece muy auténtica pero el Arqueo-mediàtic no es posible que sea real... ;-)
Beso gordo.
Boníssima la història. Em quedo amb el dubte de si arquelogia és una metàfora d'alguna altra cosa. Això sí, jo crec que la història és versemblant pels dos personatges, no només per la Indi Jones. Jo en conec més d'un i més de dos que podrien ser l'Arqueo-mediàtic. Canviant alguns detalls (com el de fumar porros, que no és el meu tema, i que no he sortit a la tele) podria haver-ho fet jo mateix això... Quin "ridi", com deia la meva germana quan era joveneta.
Highlights of the post: "Li etziba al petonejant"... Ha ha ha! Genial! I el subtítol? "Última coca-cola del desierto"? Hmmm. Al desert un hi agafa set, i una coca-cola sona molt bé, però realment una coca-cola és un enganya-bobos, una cosa que treu la set momentàniament però que no la treu de veritat. Perfecta metàfora d'una "historieta" que apaga la set però l'apaga de forma relativament insatisfactòria? I em sorgeix la pregunta: "l'última"? Per què se sap que no n'hi haurà més? O per què és l'última de moment?
La realidad supera la ficción querida :)
ORIOL, jaja. No dubtis de les metàfores.
Lo de la última coca-cola del desierto és exactament la descripció que algú em va donar per referir-se a un personatge cregut o amb l'ego massa pujat. Era "éste es de los que se cree la última coca-cola del desierto". Ho vaig trobar boníssim.
Molt bona la imatge. Sigui com sigui, per culpa teva, jo que visc al desert literalment, porto 24 hores amb moltes ganes de veure'm una Coca-Cola, d'aquelles servides amb got llarg, un parell de gels dels grossos, tall de llimona i abocada amb perícia i seguretat de cambrer professional des d'una ampolla de les clàssiques, les del vidre verdós i forma tan suggerent. Ja m'hi veig, degustant-la assegut al Can Palet de Calella (la de Palafrugell, no fotem), cap a finals de setembre, quan Calella està tranquil·la però no desèrtica (ja que parlem de deserts)...
Sí, ja, "Oriol", ha ha... :o)
M'hauràs d'explicar això de que al país sembla per excel·lència de les burguers i les coles no puguis prendre't tan deliciosa coca-cola que has descrit; o potser és que alguns dels detalls fallen? Els gels grossos,la llimona o el cambrer? Això si, Calella la compro a cegues. De fet m'has fet enyorar molt un aperitiu a la terrassa del Palet, finals de setembre, solet i Calella en calma, que no solitària. Aquest any no sé si ja hi sóc a temps... avui fot un fred! Sempre ens quedarà un Tomàs...
Alegría, con tu permiso voy a decirle a tu amigo Oriol que me he quedado preocupada al saber que realmente existen ejemplares como el Arqueo-mediàtic, no lo creía posible. Me tranquiliza saber que, al menos, al leerse reflejado ha pensado "quin ridi"...
Apa, petons para tothom de una que no deja de sorprenderse, je je je
Publicar un comentario