jueves, 31 de mayo de 2012

MANswers... (?)

La nocturnitat, quan es converteix en distracció televisiva, aporta grans dosis de cultura humana a través de programes diversos; late shows majoritàriament importats. El meu preferit, sense cap mena de dubte, és “Ciudades del Pecado”. I ho és pel seu conductor i protagonista, el sonat britànic que s’ha convertit en el meu ídol: Ashley Hames (Cuatro / Energy).

Un dia d’aquest vaig poder delectar-me amb una altra perla de documental -  o de similar format; amb igual sentit de l’humor però amb una quota de surrealisme que traspassava fronteres. Man Answers.

Primera pregunta a resoldre: Si et trobes amb un pistoler de carrer, on és el millor lloc perquè impacti la bala de manera que et perjudiqui el mínim. Simulacions teatrals diverses i Oh! Conclusió seriosa: el braç. Nois, si mai us trobeu en situació, demaneu temps al pistoler per col·locar-vos i ajudeu-lo a apuntar. Salvats.

Segona pregunta: Es pot enganyar l’alcoholímetre? Mastegar xiclet, passar-se per la llengua una moneda de cèntim durant una estoneta, i alguna cosa més per sentenciar que no, que es pot enganyar... és clar que es tracta d’un programa nord-americà amb doble moralitat moralista...

Tercera pregunta: Com de durs són els pits de silicona? (El títol arriba en veu en off mentre una noia en bikini somriu a la càmera). Un tio immens es tira sobre una pròtesi mamaria i no passa res. Després segueixen amb simulacions vàries de maltracte físic a la mateixa pròtesi, fins que per fi! Troben a què no és immune! A un dispar de bala.... resulta que llavors entra per una banda i surt per l’altre. Mal rollo, l’ha foradat.

Què és més fort, una bala o un sable de samurai?
Quines són les utilitats de la orina pròpia? (documentat amb experiències diverses, fins de llunyanes civilitzacions).

I per fi, Els pits operats floten? Dues atractives noies, és clar una operada i l’altre no, però totes dues, de nou, en bikini, faran de conillets d’índies nadant en una piscina fins a arribar a la part fonda i comprovar si s’enfonsen o no. Atenció per a navegants: els pits operats no floten; els naturals sí! Visca el natural!

Aquesta la provo. A veure si floto... 

jueves, 29 de marzo de 2012

(No és d’avui però cola) Fútbol de barri.


(Rising)

Dels bars de barri de tota la vida, regentats ara per noves generacions internacionals, tant se val quines. A qui pogués pensar “quina pena” si de cas s’hagués perdut el suposat “encant” dels amos o mestresses nacionals, que deixi córrer la nostàlgia i descobreixi que, com sempre i amb tot, segueixen havent-hi bars que no valen la pena o altres bars que sí. Perquè són bars autèntics, perquè els nous inquilins ho fan bé, com qualsevol altre emprenedor que la pifia o no, i perquè l’ambient ho diu. 

Avui posen futbol a les mega pantalles repartides. I no hi cap una agulla.

Cartells antics vintage d’anuncis de Coca-Cola a la paret. Altres taules amb logotips d’Estrella Damm – “la teva”. Sofàs de dues places al segon pis en forma de loft obert, folrats de tela motius escut barça. Taules baixes de centre de vidre, tamborets  i cadires metàl·lics, i més taules altes de fusta. Vorágine decorativa.

Les amigues que al fons no miren partit, però tampoc és perquè xerrin. S’entretenen amb el mòbil i de tant en tant comenten alienes al voltant.

Els germans – que ho han de ser per semblança – esquifits de prims estant als seus 30 llargs potser castigats, recolzats a la barra en hipnòsis partit i no creuar paraula.

Una de les parelles de gent gran del barri més conegudes; vaja per ella. Ell sembla sortit del cau. La comanda a les 10 de la nit: torrada amb melmelada i cafè amb llet per a ell, copa de vi per a ella. El cambrer mig despistat mira d’atreu-re la seva atenció per preguntar i acaba per recórrer a la noia del costat que els avisa... el cambrer només volia saber si blanc o negre. Avui va de tinto la cosa (a part de torrades amb mantega i melmelada).

El perico perdut entremig. Ous amb bacon, patates i pepitos de llom, tan real com les torrades. I després whisky que ha escollit mirant atentament els estants de darrera la barra – concretament la part central al costat de la caixa – els dóna posicionament... als whiskys i altres més licors “bons i cars”.

I el grup de joves establerts als sofàs – barça; i la veïna que treu el cap per saludar i tothom es gira per mirar; i la zona de fumadors fora; i la parella despistada que deuria buscar lloc tranquil per prendre alguna cosa i avui s’ha equivocat de lloc. ... I no ens oblidem del molt honorable president en funcions de la comunitat de veïns (edifici de pisos llogats...), que manté actitud de presidència impertérrito com si de la llotja es tractés, dels que no poden tenir passions perquè “no toca”. Vorágine de persones o personatges.

I les passions que mouen masses. I els bars de barri autèntics.
I el murmuri constant sobresaltat per crits d’eufòria o indignació. 

Autèntic i real; como la vida misma.


jueves, 29 de diciembre de 2011

Atrapa-somnis (o caçador de somnis)


Que tota la vida és somni, i els somnis, somnis són.

Teixim la nostra existència al voltant de il·lusions que anomenem somnis... que poden endolcir o deixar-nos un amarg sabor. Emocions inherents al ser humà.

Diu la llegenda que quan el món començava a donar els seus primers passos, el líder espiritual d'una tribu va tenir una visió. Se li apareixia el déu de la saviesa amb forma d'aranya, i mentre teixia una teranyina, li parlava del cercle de la vida. El que comença amb la infantesa i acaba amb la vellesa amb igual indefensa que els infants. Tancant el cercle.

En totes les etapes de la nostra vida se'ns presenten energies negatives i positives, i només cadascú de nosaltres decideix quines escoltar. Les bones forces et guiaran en la direcció correcte; mentre les dolentes et faran mal i portaran pel camí equivocat. Per natura, desitgem conviure en harmonia, i només és a les nostres mans aconseguir-ho.

Per quan quasi acabava l'explicació, el déu saviesa aranya, ja tenia la teranyina quasi acabada. I li va regalar al líder de la tribu tot dient: "Té aquesta teranyina. Com veus, és un cercle perfecte però és incomplet, té un forat al mig. Utilitza-la per atrapar els teus somnis i els del teu poble; els bons restaran entre els fils per quedar-se, mentre els dolents seran absorbits pel forat del mig per anar-se'n."

Com la xarxa de la vida; un caçador de somnis que filtra els bons per complir-los i es despèn per oblidar els dolents.

Un atrapa-somnis i
FELIÇOS BONS SOMNIS per al 2012!

martes, 29 de noviembre de 2011

De la tardor i altres primers freds... i alegries.


M’explicava les sensacions de manera que quasi podia dir que les vivia en pròpia pell. Tancant els ulls, imaginant i a soles, de la mateixa manera com m’havia explicat les havia viscut i a soles.

Aquestes carreteres secundàries, poques però en queden, que a mesura que avances veus com estàs a punt d’endinsar-te en un estret camí de dues dubtoses direccions, troncs enormes a banda i banda, perfectament alineats. El primer té una copa enorme; sembla una cercle tallat expressament. I és d’uns colors de tardor preciosos. No ho perceps com la tristesa simulada de sequera i fulles caigues, sinó com una perfecte - imperfecte bola de taronges vius, verds que es converteixen, i marrons suaus per acabar de rematar la bellesa de la bola en sí.
 

Una pluja de fulles grogues. Aquesta tampoc és de tristesa simulada. És una suau brisa sentida des d’una cadira d’un parc qualsevol, d’un poble qualsevol, rodejat de qualsevol arbres, que provoca amb subtilesa que aquests qualsevol arbres es despullin poc a poc com oferint un festival de focs artificials en forma de pluja de fulles fines que tot ho inunden. Quan pots deixar de mirar cap amunt per veure com es fa la pluja, t’adones com s’ha format una bonica estora de colors tardor al terra.

Fa fred. Molt que sents. O serà que no n’estem acostumats encara amb el gust de mar d’estiu a la gola. La tardor s’està fent feixuga, una mica pesada, freda i solitària. Però una simple bola de taronges, una carretera, o una pluja de fulles li havien alegrat la vista i de pas el cor; per oblidar-se de moment del fred i poder somriure una mica davant el regal en forma de paisatge. Vivint o sentint-se a soles o no, aquestes eren les petites coses de la vida que, com moltes altres a vegades oblidades, hi donaven sentit a tot. Compartir-les, aquest cop, hi havia ajudat.

Així explicat, hi estem d’acord. M’havia explicat les sensacions de manera que quasi podia dir que les havia viscut amb pròpia pell. Sense voler, compartir-les, se li havia fet la tardor menys freda.



miércoles, 9 de noviembre de 2011

T’imagines? (Segona part)



Avui m’han parlat d’un curs de creativitat. Com a estudi o tècnica per allò de que es tracta d’una habilitat o actitud que es pot aprendre sempre i quan tinguem predisposició a trencar paradigmes i ser capaços d’observar l’entorn des de “noves” perspectives.


Tot depén des del punt de vista des d’on es miri.

Imaginació + coneixement; m’han explicat com a fórmula. Com més sé, més idees puc tenir. I per qüestió de probabilitats, a més elucubracions, més possibilitats de que n’hi hagi de qualitat.

Quantes coses encara a conèixer... aprendre... i a imaginar.

***

T’imagines poder-nos tele-transportar? Anul·lar l’espai (per suposar temps) que queda entre dues persones en un moment determinat, tancar els ulls i estar junts en qüestió d’un “click”.

Per no parlar del viatge en el temps. I poder escollir cada nit, al anar a dormir, quina època vols somniar en viu; passejar-nos entre dinosaures, observar les parades de mercat d’un poble medieval darrere les muralles, o participar d’una bacanal grega...

I cap al futur? T’imagines poder saber com serà? Què en serà de nosaltres i els nostres?

T’imagines poder enviar sensacions? T’envio l’olor del nou perfum que em vull comprar a veure si t’agrada. T’envio el gust dels tomàquets que he trobat al super perquè vagis fent boca de bons que estan. T’envio el tacte del petó que t’estic fent.

També m’agradaria saber d’un armari on penges la roba bruta i prement un botó, sortís a l’acte neta i planxada. O un cubell de la brossa intel·ligent que seleccionés de per sí les seccions de reciclatge i fins els canalitzes al lloc oportú sense haver de fer res més.

I ja que estem, t’imagines un vehicle que et deixa a la porta de casa i es busca solet aparcament? Fins i tot se’n va sol a la gasolinera per omplir el dipòsit. I programat per venir-te a recollir de nou a casa a l’hora exacta marcada. O fins i tot, un vehicle de butxaca... té volum, hi caps tu, la toupe i les maletes, o el què faci falta – emmotllable segons necessitat. Però un cop et deixa a casa, es desinfla en mil·lèsimes de segon i com aquell que s’endu la clau, endur-te’n el vehicle a la butxaca per, si cal, tornar-li a donar forma i volum segons conveniència al dia següent. (Amb el tele-transport aquest capítol el tindríem solucionat...)

T’imagines una nevera que et suggereix el menú ideal segons dieta sana, i perquè no es facin malbé els aliments que guarda?

T’imagines poder veure una pel·lícula de la teva vida havent pres decisions o opcions diferents a les que vius?

T’imagines poder enviar emocions de manera que contagiessin els receptors? T’envio l’alegria que ara sento. T’envio la força que vull encomanar-te. T’envio el meu somriure per veure el teu... 

T’imagines imaginar que algú o alguna cosa pogués fer real tot el què som capaços de imaginar?   

lunes, 24 de octubre de 2011

El Padrí & Company (que ve de "El Padrino y Familia")

A priori El Padrí no imposa; no disposa dels suposats estàndards de bellesa, i tampoc és especialment atractiu. En tot cas sí podríem assignar-li com a virtuts la polidesa, seguretat en la presència i certa elegància – excepte descuits momentanis d’americanes massa arrugades – . Tot guanyat a base de dissimulades o no peces cares, estil aconseguit a base d’esforç forçat en l’experiència o assessorament extern, o el temps per dedicar-se a cuidar-se en qüestions de imatge, també en comportament social.

En qualsevol cas, és El Padrí.

Per igual falta d’educació, excés de classicisme i caprici, o vulgaritat en certes accions, els seus mèrits com a polític i relacions públiques amb qui li interessa podrien semblar innegables, excepte que la majoria del seu públic té força aprés com se li veu el llautó. No es tracta de respecte, però és mutu: interessa, va bé.

En qualsevol cas, s’ha guanyat el lloc de El Padrí.

A més, per pesadesa, per passat o per deixar-se veure com a imperfecte (americana massa arrugada, un somriure...), podria dir-se que desprén certa aura de tendresa, fins complicitat buscada i trobada. Rol compensat per la company que l’acompanya, el protegeix i el serveix (en literal sentit de la paraula). El que fa el paper de poli malo, el que aporta empatia per suavitzar situacions i relacions, els hereus que marquen terreny, el que li treu les castanyes del foc des de la barrera, l’amic fidel, l’assessor, el lleial súbdit, i etc. Perfecte conjunt.

En qualsevol cas, s’ho ha muntat bé El Padrí.

Sembla mentida quantes estructures socials, molt quotidianes, funcionen així... El Padrí & Company... amb totes les conseqüències que als nostres inconscients signifiquen El Padrino y Familia.

Com diria aquell... si no pots amb ells, uneix-te a ells.

Ara, quina mandra... O, cal? 


Milió i mig de petons... 

jueves, 6 de octubre de 2011

Such a Wonderful Life. Re-comencem.

Envoltats de gent. El frenesí de vida els havia portat a un ritme de vida on els moments secrets, de silencis, de pauses, calmes s'havien fet cada vegada més escassos. Per no dir quasi del tot.


Com a individus, s'havien vist immersos en projectes que també per decisió i voluntat, els havien aportat grates satisfaccions - alhora renuncies conscients. Sense haver-hi faltat alegries o gaudir, i els somriures, o riure istriònic, també hi havien tingut lloc les angoixes o estrès transformats o manifestats en forma de úlceres, taquicàrdies, i similars atacs de salut ja física. Conscients decisions de ment o cor?


La roda rodava cada vegada més ràpid... i fins alguns començaven a coquetejar amb substàncies que potser per vicioses, no necessàriament prohibitives com a tals, sí ho serien per a ments que començaven a estar massa perdudes per saber on eren o recordar què volien realment. Per a ells i el seu entorn.


N'hi havia qui fins i tot sense adonar-se'n, s'havien oblidat d'ells mateixos, per deixar-se arrossegar pel torrent de ritme trepidant; per deixar-se anar en l'adrenalina d'una falsa il·lusió o escapatòria instantània; o per perdre's en els camins dels reptes, desitjos o somnis. Fins algun agosarat havia afirmat un dia que ja havia somniat prou; I que no volia tornar-ho a fer.


Solituds no reconegudes, ànimes social-aparentment d'èxit, super-womans y super-mans de falç còmic, vides de tristesa - conveniència, ...


La BONA NOTÍCIA és que, de cop, tot aquella boràgine que els feia caure si de cas cada vegada més fons o feia anar més lluny (d'ells), veia la llum en forma de dir prou per a moltes d'aquelles persones de cor. Aconseguien fer un stop i trobaven el moment. Com tants altres que tindran a la vida, i que és de suposar, confiar, tindran més memòria per recordar no oblidar-se'n mai més. Més o menys seriosament, de més o menys forma transcendental...


Moments per aprendre a dir no, i moments per al sí sense pors ni dubtes. Per saber-se els límits; moments per trobar temps, moments per voler ser pares, per voler casar-se, o moments per separar-se, per treure's escuts, o per passar dols.

Moments per aventurar-se a engegar un negoci, per escriure i veure com es fa realitat la publicació d'un primer llibre; moments per ser una mica egoistes per variar, o molt més generosos del què haguessin pogut imaginar. Moments per saber dir un t'estimo. Moments per compaginar, per trobar espais, per compartir, per retrobar, per organitzar el què venia de gust des de feia temps fer.


Moments per xerrades, per amistats, per família, per tornar-se a enamorar, per nous reptes personals o professionals. Moments per recuperar la il·lusió. Moments per instal·lar-se en noves aficions, o conèixer noves formes d'entreteniment. Moments per reconèixer, en realitat, volien seguir somniant, com a motor de vida per aconseguir. Moments per re-prendre. Re-aprendre. Re-començar.


Com re-inaugurar un bar. I amb alegria.

I arribats al moment,
ens adonem de fet només som al inici del camí,
que no en resta cap rancor,
i ens queda molt a dir,
d'aquest nostre camí a seguir; escollir....

Decidir.

A tots aquells, vosaltres, valents que heu sabut trobar el vostre moment, moltíssimes felicitats a tots! I que per molts anys!

Milions de petons i mig.
http://www.youtube.com/watch?v=1TB1x67Do5U&feature=mr_meh&list=PLB5CC47E3C91A484D&lf=plpp&playnext=0

Esto también es una buenísima notícia ;)