M’explicava les sensacions de manera que quasi podia dir
que les vivia en pròpia pell. Tancant els ulls, imaginant i a soles, de la
mateixa manera com m’havia explicat les havia viscut i a soles.
Aquestes carreteres
secundàries, poques però en queden, que a mesura que avances veus com estàs a
punt d’endinsar-te en un estret camí de dues dubtoses direccions, troncs
enormes a banda i banda, perfectament alineats. El primer té una copa enorme;
sembla una cercle tallat expressament. I és d’uns colors de tardor preciosos.
No ho perceps com la tristesa simulada de sequera i fulles caigues, sinó com
una perfecte - imperfecte bola de taronges vius, verds que es converteixen, i
marrons suaus per acabar de rematar la bellesa de la bola en sí.
Una pluja de fulles grogues.
Aquesta tampoc és de tristesa simulada. És una suau brisa sentida des d’una
cadira d’un parc qualsevol, d’un poble qualsevol, rodejat de qualsevol arbres,
que provoca amb subtilesa que aquests qualsevol arbres es despullin poc a poc
com oferint un festival de focs artificials en forma de pluja de fulles fines
que tot ho inunden. Quan pots deixar de mirar cap amunt per veure com es fa la
pluja, t’adones com s’ha format una bonica estora de colors tardor al terra.
Fa fred. Molt que sents. O serà
que no n’estem acostumats encara amb el gust de mar d’estiu a la gola. La
tardor s’està fent feixuga, una mica pesada, freda i solitària. Però una simple
bola de taronges, una carretera, o una pluja de fulles li havien alegrat la
vista i de pas el cor; per oblidar-se de moment del fred i poder somriure una
mica davant el regal en forma de paisatge. Vivint o sentint-se a soles o no, aquestes
eren les petites coses de la vida que, com moltes altres a vegades oblidades,
hi donaven sentit a tot. Compartir-les, aquest cop, hi havia ajudat.
Així explicat, hi
estem d’acord. M’havia explicat les
sensacions de manera que quasi podia dir que les havia viscut amb pròpia pell.
Sense voler, compartir-les, se li havia fet la tardor menys freda.
3 comentarios:
Guapa! Que bonica la tardor i les fulles seques i els arbres. Espero amb ganes que vingui el fred pur i net. El fred te solucions boniques. Encendrem les llumetes del pati amb fulls màgics penjant dels arbres...i remomemorarem els cels estrellats del caragoli. Salut! i bona nit desde madrit (nomes per una nit)
carme
Em sembla un pla molt temptador!
Petons cap als Madriles, encara que només sigui per una nit... Gràcies!
uaaaaallllla nena, fins ara no t'he pogut llegir... somethingsgoingrillyrong...
ei, m'encanta aquesta via de comunicació que heu establert vosaltres dues, mola això de llegir la sof i després, flisflisflis, els comentaris de la carme que li posen el llaçet..
doncs mira, jo no tinc cap ganes que vingui el fred, sincerament, per molt pur-i-net que sigui. Aquella sensació constant i desagradabilíssima de tenir la temperatura corporal mooooolt per sota del punt òptim... i haver de dormir amb mitjons gruixuts i (atenció confessió inconfessable de intimitat casolana eixamplil:) pantalons de pijama PER DINTRE ELS MITJONS perquè no hi entri ni un PASCAL (oju guguel) d'aire... què voleu que us digui, és l'antiglamour i l'antisexi, i ja sabeu lo desmotivador que és no poder sentir-se sexi.. jeje...
Tot i així, ben cert sàvia amiga, el fred té solucions boniques, com arraulir-se al sofà amb la manta fins al nas, infusió de flors amb pinyons i fer peuets (sense mitjons...)
bon divendres boniques!!
Publicar un comentario