(Rising)
Dels
bars de barri de tota la vida, regentats ara per noves generacions
internacionals, tant se val quines. A qui pogués pensar “quina pena” si de cas
s’hagués perdut el suposat “encant” dels amos o mestresses nacionals, que deixi
córrer la nostàlgia i descobreixi que, com sempre i amb tot, segueixen
havent-hi bars que no valen la pena o altres bars que sí. Perquè són bars
autèntics, perquè els nous inquilins ho fan bé, com qualsevol altre emprenedor
que la pifia o no, i perquè l’ambient
ho diu.
Cartells
antics vintage d’anuncis de Coca-Cola a la paret. Altres taules amb logotips
d’Estrella Damm – “la teva”. Sofàs de dues places al segon pis en forma de loft
obert, folrats de tela motius escut barça. Taules baixes de centre de vidre,
tamborets i cadires metàl·lics, i
més taules altes de fusta. Vorágine
decorativa.
Les
amigues que al fons no miren partit, però tampoc és perquè xerrin. S’entretenen
amb el mòbil i de tant en tant comenten alienes al voltant.
Els
germans – que ho han de ser per semblança – esquifits de prims estant als seus
30 llargs potser castigats, recolzats a la barra en hipnòsis partit i no creuar
paraula.
Una de
les parelles de gent gran del barri més conegudes; vaja per ella. Ell sembla
sortit del cau. La comanda a les 10 de la nit: torrada amb melmelada i cafè amb
llet per a ell, copa de vi per a ella. El cambrer mig despistat mira d’atreu-re
la seva atenció per preguntar i acaba per recórrer a la noia del costat que els
avisa... el cambrer només volia saber si blanc o negre. Avui va de tinto la
cosa (a part de torrades amb mantega i melmelada).
El
perico perdut entremig. Ous amb bacon,
patates i pepitos de llom, tan real
com les torrades. I després whisky que ha escollit mirant atentament els
estants de darrera la barra – concretament la part central al costat de la
caixa – els dóna posicionament... als whiskys i altres més licors “bons i cars”.
I el
grup de joves establerts als sofàs – barça; i la veïna que treu el cap per
saludar i tothom es gira per mirar; i la zona de fumadors fora; i la parella
despistada que deuria buscar lloc tranquil per prendre alguna cosa i avui s’ha
equivocat de lloc. ... I no ens oblidem del molt honorable president en
funcions de la comunitat de veïns (edifici de pisos llogats...), que manté
actitud de presidència impertérrito
com si de la llotja es tractés, dels que no poden tenir passions perquè “no
toca”. Vorágine de persones o
personatges.
I el
murmuri constant sobresaltat per crits d’eufòria o indignació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario