(No és d’avui però cola) Fútbol de barri.

(Rising)

Dels bars de barri de tota la vida, regentats ara per noves generacions internacionals, tant se val quines. A qui pogués pensar “quina pena” si de cas s’hagués perdut el suposat “encant” dels amos o mestresses nacionals, que deixi córrer la nostàlgia i descobreixi que, com sempre i amb tot, segueixen havent-hi bars que no valen la pena o altres bars que sí. Perquè són bars autèntics, perquè els nous inquilins ho fan bé, com qualsevol altre emprenedor que la pifia o no, i perquè l’ambient ho diu. 

Avui posen futbol a les mega pantalles repartides. I no hi cap una agulla.

Cartells antics vintage d’anuncis de Coca-Cola a la paret. Altres taules amb logotips d’Estrella Damm – “la teva”. Sofàs de dues places al segon pis en forma de loft obert, folrats de tela motius escut barça. Taules baixes de centre de vidre, tamborets  i cadires metàl·lics, i més taules altes de fusta. Vorágine decorativa.

Les amigues que al fons no miren partit, però tampoc és perquè xerrin. S’entretenen amb el mòbil i de tant en tant comenten alienes al voltant.

Els germans – que ho han de ser per semblança – esquifits de prims estant als seus 30 llargs potser castigats, recolzats a la barra en hipnòsis partit i no creuar paraula.

Una de les parelles de gent gran del barri més conegudes; vaja per ella. Ell sembla sortit del cau. La comanda a les 10 de la nit: torrada amb melmelada i cafè amb llet per a ell, copa de vi per a ella. El cambrer mig despistat mira d’atreu-re la seva atenció per preguntar i acaba per recórrer a la noia del costat que els avisa... el cambrer només volia saber si blanc o negre. Avui va de tinto la cosa (a part de torrades amb mantega i melmelada).

El perico perdut entremig. Ous amb bacon, patates i pepitos de llom, tan real com les torrades. I després whisky que ha escollit mirant atentament els estants de darrera la barra – concretament la part central al costat de la caixa – els dóna posicionament... als whiskys i altres més licors “bons i cars”.

I el grup de joves establerts als sofàs – barça; i la veïna que treu el cap per saludar i tothom es gira per mirar; i la zona de fumadors fora; i la parella despistada que deuria buscar lloc tranquil per prendre alguna cosa i avui s’ha equivocat de lloc. ... I no ens oblidem del molt honorable president en funcions de la comunitat de veïns (edifici de pisos llogats...), que manté actitud de presidència impertérrito com si de la llotja es tractés, dels que no poden tenir passions perquè “no toca”. Vorágine de persones o personatges.

I les passions que mouen masses. I els bars de barri autèntics.

I el murmuri constant sobresaltat per crits d’eufòria o indignació. 

Autèntic i real; como la vida misma.