Calma chicha

La cosa està en calma, serena. Ara que ja hem decidit que ens casem, resulta que ens hem relaxat i no hi ha gens de pressa.

Recordes com va començar tot fa uns mesos? Quan arrel d’aquell merdé familiar entràvem  en reals crisis personals d’aquestes que de cop t’ho fan plantejar tot, o quasi? Sembla que al entrar en col·lapse per un tema concret, despertis del anar fent del dia a dia i en efecte expansiu sentis trontollar els teus valors en altres aspectes de la teva vida.

Sempre que hi posis esforç per positivitzar, no deixar que es converteixi en un cercle viciós, i viure-ho com una espiral virtuosa, és una fantàstica ocasió per posar ordre i avançar. Stop & Reset.

Passa, a més, que sense voler i per ser que som éssers socials, la manera com et sents, com les decisions que prens per canviar algunes coses, repercuteixen sense voler als del teu voltant. Et mous, actues i sense pretendre-ho, la resta també ho fa i acaba sent una espècie de – graciosa, comunitària – teràpia de grup.

Diuen que els canvis sempre són per a bé. No volia casar-me i ara entenc perquè; típiques pors escudades en excuses vàries. Ens compliquem l’existència quan en realitat tot és ben senzill i la vida és massa curta per quedar-nos atrapats en pròpies complicades invencions de suposada supervivència. De tant en tant cal buidar les motxilles.

Així és que m’he tirat al buit i sembla que se m’han obert les ales. I no n’hi havia per a tant; ara que ja hem decidit que ens casem, resulta que ens hem relaxat i no hi ha gens de pressa. Potser ni tan sols acabem casant-nos. Té collons, però té sentit.