No existien els mòbils, es vivia a casa els pares, s'estudiava COU i la facultat funcionava amb el "Pla Vell". Els tupés triomfaven, el jersei o motxilla Mistral eren la hòstia, les arracades enormes t'espatllaven les orelles sense ser-ne conscient, i amb les primeres festes de nit provaves l'alcohol i et pensaves amagaves secrets als pares.
Durant els feliços tres mesos de vacances - com a bon estudiant - el tal Nico "s'havia quedat" amb ella, en secret. Només la coneixia de passada, de nits qualsevols, en un lloc de costa qualsevol. Hi parlaria alguna vegada, amb ella i amics, i prou distret com per acabar de gaudir de l'estiu a tutti pleni, posposaria el festeig per a l'inici de curs, assegurat com n'havia aconseguit el telèfon i altres dades més o menys rellevants d'ella.
Quan la tardor tot just començava a canviar els colors i la ressaca de l'estiu es diluïa, es va recordar de la noia i va marcar el telèfon, l'únic que existia i tenia, el de casa els pares. Hi era i s'hi posava. En to misteriós li va fer saber la coneixia, i en joc detectiu que la observava. Adonant-se de l'absoluta sorpresa o ignorància d'ella, es recreava en l'anonimat de fer-se interessant. I ho aconseguia. I el joc consistiria en anar trucant, deixar que ella es deixés anar, xerrar de qualsevol cosa, i penjar fins la pròxima, mantenint el misteri. Mantenint el secret.
Però fins al Nico més pacient o juganer, li podien les ganes o li començaven a guanyar les ganes. Un dia, deixant-la xerrar per escoltar-la com sempre, sentia la necessitat de comunicar-se i poc a poc li explicava algunes coses, com que l'havia vist a través de la finestra rodona de la porta de la facultat; que ell vivia a Sant Cugat o que tenia un Golf. Que fins i tot l'havia observat sortint de classe... i que què tal si es trobaven al Juan Sebastián Bar. I era llavors, i només llavors, quan ella entenia, ja que estaven de confidències, havia de dir-li alguna cosa com si m'has vist entrar i sortir, m'hauràs vist arribar i marxar amb una Impala Verda. De paquet. I això de quedar..., per cert, Juan Sebastian Bach...? El carrer? Per allà la plaça rodona?... No el conec.
El bar no és al carrer Juan Sebastian Bach.
No he vist la punyetera Impala, nada menys que Verda.
I alguna cosa m'he perdut de l'estiu aquí...
El Nico deixaria de trucar...
20 anys després, ella ja el coneix.
El Juan Sebastián Bar.
Del Nico de Sant Cugat i Golf... Ni idea.
Secret.
Secrets.
pd. B, pls give A all my love, & know she's got yours :) Tonight's for you both. xxooxxx.
Durant els feliços tres mesos de vacances - com a bon estudiant - el tal Nico "s'havia quedat" amb ella, en secret. Només la coneixia de passada, de nits qualsevols, en un lloc de costa qualsevol. Hi parlaria alguna vegada, amb ella i amics, i prou distret com per acabar de gaudir de l'estiu a tutti pleni, posposaria el festeig per a l'inici de curs, assegurat com n'havia aconseguit el telèfon i altres dades més o menys rellevants d'ella.
Quan la tardor tot just començava a canviar els colors i la ressaca de l'estiu es diluïa, es va recordar de la noia i va marcar el telèfon, l'únic que existia i tenia, el de casa els pares. Hi era i s'hi posava. En to misteriós li va fer saber la coneixia, i en joc detectiu que la observava. Adonant-se de l'absoluta sorpresa o ignorància d'ella, es recreava en l'anonimat de fer-se interessant. I ho aconseguia. I el joc consistiria en anar trucant, deixar que ella es deixés anar, xerrar de qualsevol cosa, i penjar fins la pròxima, mantenint el misteri. Mantenint el secret.
Però fins al Nico més pacient o juganer, li podien les ganes o li començaven a guanyar les ganes. Un dia, deixant-la xerrar per escoltar-la com sempre, sentia la necessitat de comunicar-se i poc a poc li explicava algunes coses, com que l'havia vist a través de la finestra rodona de la porta de la facultat; que ell vivia a Sant Cugat o que tenia un Golf. Que fins i tot l'havia observat sortint de classe... i que què tal si es trobaven al Juan Sebastián Bar. I era llavors, i només llavors, quan ella entenia, ja que estaven de confidències, havia de dir-li alguna cosa com si m'has vist entrar i sortir, m'hauràs vist arribar i marxar amb una Impala Verda. De paquet. I això de quedar..., per cert, Juan Sebastian Bach...? El carrer? Per allà la plaça rodona?... No el conec.
El bar no és al carrer Juan Sebastian Bach.
No he vist la punyetera Impala, nada menys que Verda.
I alguna cosa m'he perdut de l'estiu aquí...
El Nico deixaria de trucar...
20 anys després, ella ja el coneix.
El Juan Sebastián Bar.
Del Nico de Sant Cugat i Golf... Ni idea.
Secret.
Secrets.
pd. B, pls give A all my love, & know she's got yours :) Tonight's for you both. xxooxxx.
3 comentarios:
Me encanta la historia... pienso en un final tipo película, no sé, que se conozcan y se encuentren en la residencia de ancianos. Y, claro, se enamoren, je je je
(romántica que es una...).
Quién sabe! Quizá no hace falta esperar a la residencia de ancianos!! Mientras, se quedan con la curiosidad... (romántica!!! me gusta!!!)
Pobrecito...Pues a mi me da pena...Yo lo veo más como estas historias en que gente pasa por tu vida y de repente desaparece pero sempre habrá algun sitio o frase que te recordará a aquella persona que conocistes y que no sabes qué será de ella..
Publicar un comentario