Per deformació professional (o les dues cares d'una moneda)

T'han convidat. T'has de treure les sabates per entrar. Sabut era i sense pensar fas com la resta, deixant-les de qualsevol manera a terra per les presses a trepitjar l'absoluta meravella que tens davant. Evident s'hi entra per la terrassa. Així calculant, a primer cop d'ull, uns 20 metres. A estrenar. Tot fa olor de nou; les fustes brillen impecables, les zones blanques encara són molt blanques, les cremalleres desfilen suaus, els fogons enlluernen tant com els múltiples electrodomèstics i no s'aprecia una sola gota de pols, brutícia o desordre. T'adones d'algú que olora el sofà i s'excusa dient per deformació professional. Tot ha estat aprofitat i cada racó és útil; escales calaixos, terra magatzem, pufs armaris, i llit que amaga vàter. Això promet, més quan ara sona música DJ Chill Out per acompanyar la vetllada. Tot és moment.

T'han convidat. T'has de treure les sabates per entrar. Sense ser evident ho fas seguint les ordres amagades darrera d'un si us plau, deixant-les perfectament alineades davant la porta, per si de cas, imitant l'inquilí. Estrany s'hi entra des de la terrassa, més concretament patí comunitari a l'àtic. Així calculant a primer cop d'ull, uns 70 m2. Sense ser vell, és antic. Suposada modernitat d'espais compartits, cuina, menjador, sala d'estar, dormitori... fins que el tour et porta al bany de mida desproporcionada; i acabes deduint és normal que sigui tan gran, per ser que és l'únic espai per guardar intimitat. El caos és l'amo. Començant per un ordre tan sols aparent de mobiliari suposadament estudiadament ben col·locat, passant per barreja de mobles, colors i objectes mil, i acabant pels detalls que es delaten en descuits de cendrers sense buidar, catifes negroses o raspalls de dents alias plumero. Allò no promet i només falta que ara soni música DJ electrònic per acompanyar la vetllada. No és exactament el moment.

　

Peus descalços, somniar per uns moments et fa oblidar qualsevol abisme de fred. Des de què en faries, fins a què faries. Banyat de converses agradables, somriures i una copa de cava per celebrar-ne el comiat, com el comiat en inici de viatge. Ja navegues, només de l'ambient i sentir el mar sota els peus.

Peus descalços, solucionar el sopar amb unes improvisades aletes de pollastre congelades no fan més que recordar-te que comences a tenir fred. Més encara si a moments t'adones que l'acompanyant resulta ser una espècie de Jack Nicholson a Mejor... imposible, però sense la gràcia de Jack Nicholson.

Els minuts passen sense adonar-te'n. I quan és hora del real comiat, et tempta amagar-te perquè se t'enduguin. Encara que al dir-ho, es perdi l'encant fent-te saber que no cal que t'amaguis, que se t'endurien a gust només demanar-ho. I conclous amb un immens sincer gràcies i un somriure, que de fet, per avui, ja has decidit aquest somni arriba fins aquí.


Els minuts simplement no passen. I no veus l'hora de fotre el camp d'allà. Quan l'acompanyant ha acabat de clavar-se totes les aletes de pollastre i el mires atabalada mirant de fer-li saber el ketchup encara resta al costat del llavi, per no mencionar a la samarreta. Quan ja has decidit deixar-ho córrer i deixar-lo sol perquè faci a gust la digestió. Llavors, és quan comença a explicar aquella és una nit de comiats. Demà s'embarca de patró d'un catamarà de luxe nou a estrenar que llogaran a 20.000 € la setmana. Touché. Bon vent i barca nova.

Avui al bar, converses s'han creuat.