Gent del Barri

La que treballa a la fleca i comparteix a través del pati de llums els seus cants, podrien fins semblar assajos, d'òpera. El no confirmat ex-taxista i ara guàrdia urbà personatge a l'estil Torrente propietari de la Bodega. El matrimoni insuls i jove dels nens que sempre ploren. L'atractiu executiu d'americana i texans cap als 50 que porta el seu nen de dos anys a la guarderia. La iaia esquena absolutament corbada que no surt de casa més que impecable, cabells, vestimenta i sabates de taló.

...

I ells. La família. Única, irrepetible; com qualsevol altra, però aquesta, amb els adjectius accentuats i guanyats per mèrits propis.

Històrics del barri i omnipresents. Fa uns anys, vivien en un edifici on els pisos no passen dels 50 m2: parella d'aspecte descurat, fill d'uns dos anys, besàvia centenària del nen i avi ben conservat. Els miracles logístics existeixen. No només per organitzar-se en el pis, també per semblar sempre alegres, anar tots 5 sempre junts, socialitzar com els que més al barri, veure'ls passejar a tota hora amb total parsimònia o mantenir la cervesa del vespre a la terrassa del bar, ni que sigui hivern i ni que sigui tapant les cames de la besàvia amb una manteta. Allò de veure'ls pel carrer, tots junts i a qualsevol hora del dia, feia pensar que la parella d'aspecte descurat no treballava.

I seguiria sense fer-ho. Un bon dia el barri s'adonava que ell (de la parella d'aspecte descurat) s'havia tenyit els cabells de blau i ella també havia passat per la perruquería i, més discreta, s'havia fet metxes vermelles sobre el ja tenyit cabell ros. Fins i tot es diria que havien abandonat l'aspecte descurat o ho havien pretés, i lluïen robes noves, bossa de marca (tots dos), i cotxet de nen que se sap com el més car del mercat. Immediatament el barri s'adonava que la besàvia centenària feia dies estava desapareguda, com de fet si un s'hi fixava, també l'avi prou ben conservat; I potser no per les mateixes raons; el cas, no tornarien a aparèixer. Al poc es traslladaven a un edifici recentment reformat on els pisos són de mínim 150 m2, ella lluïa bombo de bona esperança i ell anava provant colors i ara portava els cabells verds. Per la resta, seguien igual de relacions públiques amb el del quiosc, la de la fleca, el que se'ls creuava pel carrer i el cambrer del bar on seguien fent les cerveses al vespre. Ara, amb el nen ja d'uns 5 anys, i un bebé recent nascut.


I segueixen. Avui en dia s'han posat d'acord i van tots dos tenyits de ros platí, cosa que confirma les ganes d'anar provant colors. Als dos fills se n'ha sumat un tercer i un nou bombo de bona esperança. Deuen buscar la nena, perquè els tres primers són o seran homes. Continuen apareixent en pack per qualsevol cantonada. I la sensació de passeig d'absoluta parsimònia en grup la continuen donant; ara, del no res, hi són habituals altres àvies, avis i altres coneguts.

No se'ls ha vist mai sols, ni carregats amb la compra, ni amb presses, ni amb cara de pocs amics. I potser desperten moltes preguntes. O no. Gent del barri.