Políticament correcte

Príncipe de Beukelaer

Avui al bar ni la nit serà llarga ni tots sortiran guanyadors. Si de cas, només un. I encara així s'ha de veure fins on s'aparca la prudència, fins on arriba l'eufòria i de què és capaç la derrota i/o la victòria. O sentir i reaccionar a una cosa o a l'altre.


Des de primera hora, i des de fa dies, les converses bullen més de l'habitual, destapant passions i controvèrsies en debats, diàlegs o exposicions d'opinions en forma de monòlegs, a quals experts, avorrits, implicats o compromesos. N'hi ha un que passa per caixa aïrat just després d'aixecar-se d'una revolada de la taula compartida amb amics, i acomiadar-se'n amb un sentit a la merda!. Mentre rebusca nerviós les monedes per les butxaques, comenta al cambrer cobrador que hi ha coses de les quals no s'ha de parlar amb amics, menys si són barreja ideològica, ni de religió, ni de política, perquè la cosa sempre acaba malament. L'avi copeta de whisky en mà que té al costat a la barra, deixa anar un lleuger i tranquil això serà perquè sou intransigents i no sabeu dialogar. I sense ni tan sols mirar-lo, l'avi agafa el got per fer-ne el darrer glop i just abans de justament acabar-lo, llança a l'aire els seus pensaments en alt la riquesa està en la diversitat, com la pobresa en la uniformitat; que sigui dit de pas, ve de uniforme. L'avi whisky planta l'euro a la barra i se'n va, bona nit, fins demà. L'aïrat mira de reüll als seus amics, a la taula, i adonant-se que obviant la seva marxa, segueixen conversant i ara riuen, encara més aïrat, paga el seu compte i adéu.

Quatre noies de 20 anys escolten la cinquena noia de 20 anys amb qui comparteixen taula i tarda: Jo crec que ells no manen. Vull dir que manem nosaltres, perquè nosaltres els votem, de manera que nosaltres decidim qui mana. O sigui, ells només s'ocupen de fer el què nosaltres volem que facin, perquè nosaltres els votem. Nosaltres tenim el poder, no ells. Ells hi són perquè nosaltres ho decidim. S'ha fet un silenci reflexiu a la taula... Amén.


D'un país, una terra.

 Arriba el "grupillo afterwork" del bar, que fan "afterwork" de dilluns a diumenge per feina creativa prou estressant i absorbent com per donar de sí setmana laboral de 7 dies. Aquests encara analitzen campanyes com si no haguessin tingut temps, que no l'han tingut. Fan un joc, un llegeix el slogan i per torns, han de deixar anar el primer que se'ls passa pel cap.

"Garantia de progrés". Garantia: aval, fiança, assegurança, resguard, dipòsit... habituals mots de mandra en temps de crisi...
 "Comença el canvi". Amb un "guiño" de somriure digital per imatge. "Super-Ken" que somriu modernitzat.
 "Gent valenta". Menys mal, gràcies, algú vol gent poruga per gestionar?
 "Solucions a la crisi". Ah, val. Doncs llàstima doncs no l'hagis compartit abans.
 "Verd esperança". Bona aportació al significat de la gamma cromàtica. A partir d'ara, que tothom sàpiga que el verd és el color de l'esperança.
 "Fem possible la independència". I de pas solidaritzem-nos amb la gent que té passat i vida com qualsevol terrenal, que gaudir joiós de nits a la llum del gas no és pecat, només en tot cas "mala pata" això haver estat públicament publicat.
 "Controlem la immigració"... ningú contesta. Al "grupillo" li ha agafat mandra de cop. Passen a nous temes de conversa.

S'ha creat a la barra un divertit reduït grup nodrit de desconeguts. S'escolten i somriuen o riuen segons les ocurrències d'uns i altres. Ara n'hi ha un que recorda un gag del programa de la tele la nostra, que amb art havia simulat un personatge poderós dels de veritat i amb art de màgia havia fet desaparèixer dit personatge per no tornar a aparèixer mai més. Tots d'acord argumenten que la censura passa per no mofar-se dels que mouen els fils de debò. Que aquests polítics tan sols són titelles acontentades amb egos irreals de poder, quan de veritat, el poder passa per l'economia, cares poc visibles o discretes estratègies darrera fons.

L'avi del whisky torna. Encara no sap perquè ha marxat i s'avorria a casa. Segueix parlant en pensaments en alt. Fins demana atenció al cambrer perquè l'escolti. Frases del dia: votaré al que menys em disgusta, votaré a aquests perquè no guanyin els altres, no em crec res ni ningú però votaré, desencant polític, necessitat de canvi, Catalunya independent, una veu no necessària al parlament, ... Acabada la seqüència de frases, el cambrer es gira per servir una canya.

L'avi whisky es gira cap a l'audiència del bar i en inspiració crida: Visca el Bar, visca Nosaltres, visca Catalunya i visca el Barça!.

Immediatament després dels aplaudiments unànimes acompanyats dels "ue", "ole" o "oe" de recolzament, l'avi es gira de nou a la barra amb somriure de guanyador. La resta inicien noves converses. Demà hi ha partit important. Aquest any, si.