Semblem idiotes

Als 12

A classe. Tu em mires, jo et miro; tu em somrius, jo et somric. I em poso vermella i tu també, i abaixo la mirada i ens mirem de reüll, i DE COP: aixequem el cap fent com si res. La Professora els té calats de fa dies, i havent-se adonat de tal idiotitzat panorama durant els darrers 10 minuts, s'empassa el somriure i com si res puja el to de veu de tal exagerada manera que la resta de la classe fa un salt d'esglai i els dos tortolitos desperten de cop. Captada de nou l'atenció, s'adona de la inutilitat del seu acte excepte per uns segons, perquè ja torna a veure'l a ell girar-se, i a ella fer-li coincidir la mirada, posant-se encara més vermella i semblar desmaiar de gust amb un sospir enorme. La professora no pot més que mirar de no desconcentrar-se i girar-se a la pissarra perquè aquesta vegada no es capaç d'empassar-se el somriure.

Als 65

La dona vídua haurà tingut les seves històries, però mai han traspassat les fronteres de la seva més absoluta privadesa, ni tampoc han mutat el seu comportament a ulls dels altres. Des de fa uns dies els fills la noten més contenta de l'habitual. D'un bon humor que fa fàstic. Està ocurrent, riallera, generosa, activa... Un dia deixa anar igual de feliciana que "aix, avui no puc fer cangur! He quedat amb el Carles". [Carles: Amic de la família de "tota la vida", recentment divorciat]. D'entrada descol·loca, perquè és la primera vegada que la perfecta cangur dels néts falla i perquè, des de quan queda amb el Carles? Doncs des de ja fa uns dies; ell la va trucar, van quedar, i van començar un assumpte pendent des de feia 40 anys. Els fills pensen que quan estan junts la idiotesa traspassa límits, o serà que els fastigueja adonar-se com la mare ha desviat l'atenció. En qualsevol cas, va bé i que duri! També la fa menys pesada i controladora. Ara, si pot tornar a fer de cangur ni que ara sigui de tant en tant, s'agrairà.

Als 47

Feia temps que se sentia avorrit; res més que molt avorrit. De la dona, els fills, la feina, els amics, la tele, i fins el futbol. Del mateix avorriment, des de feia uns dies que s'entretenia amb la companya de feina. Eren amics i començava a prendre més atenció en ella que de costum. De cop es fixava com es vestia i li feia saber com de bé li quedava la camisa, per no dir com d'absolutament guapa la trobava qualsevol dia, camisa, faldilla, cabells, arracades i bàsicament, tot en conjunt. D'aquí a acabar els dos compartint sexe, resultat de juerga padre organitzada per la mateixa empresa. Després, distracció permanent. Aquest tenia la tonteria tan pujada que fins i tot perdia de vista el risc que suposava, precisament tontejar amb la companya de feina a qualsevol lloc, com anar a sopar junts, o fer-se petons al carrer, ni que fos negre nit i les 3 de la matinada. Risc, s'entén a que la dona se n'assabentés i li pegués una real puntada de peu al seu cul idiotitzat. Fins que un amic el va advertir i de pas ell es va adonar que la dona potser sospitava alguna cosa i que en realitat no volia prendre tal risc. Va anar a teràpia per allò de l'avorriment, i en uns mesos dibuixava un nou somriure idiotitzat, aquest cop per haver trobat la manera de tornar-se a il·lusionar amb la dona, fills, feina, amics, tele i futbol.

Als 30

Amb aquesta edat gaudia d'una posició professional i social excepcional. Un coco amb carreres i màsters que havia combinat sense problema amb la feina des de que tenia 18 anys, i tampoc l'havien impedit exercir el seu rol de lideratge i unificador dels amics. De la moltíssima gent que coneixia, tothom hi comptava, l'adorava, l'admirava i l'envejava sense saber que alguna part seva trobava a faltar allò de còmplice de vida. Deia que "passava", mentre sabia com n'era de fals. Un dia va conèixer algú que li va cridar l'atenció més de l'habitual. Van començar a coincidir més vegades, com a anar a fer un cafè més vegades, compartir sexe més vegades, i poc a poc, a estar junts moltes vegades. Notava com una sensació de idiotesa li provocava rialles, li feia fer actes de bogeria, o estar pendent del telèfon, a vegades li provocava tant de patiment com d'alegria, o li substituïa les nits de lectura per una hamaca a la terrassa i abstreure's mirant les estrelles. Per la resta a priori la idiotesa no havia afectat gens, sempre havia trobat temps per tot i encara ho feia. Només que un dia va decidir donar un gir a la seva vida professional, plantar els negocis i obrir el bar que sempre li havia fet il·lusió tenir. Renunciar a gust a algunes de les coses que feia i re-organitzar-se en altres. Tothom qui l'envoltava va entendre que allò havia estat fruit de la idiotesa.